5a SANT SILVESTRE DE GIRONA - PREVI

Ja tenim aquí la Sant Silvestre de Girona.

Tot i que l'enquesta ha donat com a resultat que hem d'anar tots despullats, l'opció final serà la d'anar disfressats de "renos" guiats pel Pare Noel. Aquesta mesura es pren donat que alguns membres, un d'ells l'instigador de la proposta d'anar despullats i autor de l'enquesta, "s'escaqueja" i passarà el cap d'any fora del país per por a represàlies.

Fem ja el previ donat que s'han de fer les inscripcions abans del dia 21 per no tenir recàrrec de 3 euros, són 7'60 euros per internet abans del 21 de desembre. També per que necessitem saber quants serem per preparar les "banyes" que portaran els "renos" i preparar la disfressa del pare Noel. Així doncs us agrairé que pogueu posar algun comentari confirmant l'assistència i ja m'encarrego jo de portar-vos les "banyes". Cadascú que es faci la seva inscripció.

La sortida, com l'any passat, és al pavelló de Fontajau, a les 6 de la tarda. El recorregut és de 5'4 quilòmetres, sense cap dificultat amb arribada també al mateix pavelló. Al final de la cursa ens donaran una bossa-obsequi i una samarreta tècnica. Hi haurà servei de dutxes i vestidors al pavelló.

La idea és anar a riure i passar-ho bé, tancar l'any corrent i no anar a fer temps per tant animeu a tothom que volgueu a venir que ser quants més millor, però aviseu-me pel tema de les "banyes".

Espero les vostres noticies. Fins aviat, salut i cames.

II MARXA IES DE VILAFANT - PREVI

El proper diumenge tenim una marxa-cursa popular solidària a Vilafant organitzada per l'IES de la mateixa població. La sortida serà a les 10 del matí i podeu fer l'inscripció el mateix diumenge abans de la cursa. El preu és de 2 euros i la totalitat de la recaptació la donaran a la Marató de TV3 que es fa el mateix diumenge.

El recorregut és de 10 quilòmetres 900 metres amb un habituallament. El 10% del recorregut serà asfalt i la resta per pistes o camins de terra. Hi haurà esmorzar a l'arribada.

Animeu-vos. Salut i cames.

14a CURSA POPULAR DE PORQUERES - 08/11/2009

Una altra cursa amb participació del Cames Ajudeu-me. En aquest cas, almenys que jo sàpiga, en Modest ha participat a la 14a Cursa Popular de Porqueres.

Pel que ens ha fet saber en Modest, la cursa l'ha pogut acabar, amb bon temps, tot i tenir problemes al bessó. D'aquesta manera no hem deixat sense participació a una cursa a on l'any passat ja hi vam participar amb major nombre de corredors. Aquest any no ha pogut ser però l'any vinent hi tornarem, segur.

Us avanço ja que el proper diumenge hi ha cursa a Vilafant, (ja us donaré més dades). A veure si podem ser uns quants. Aquesta cursa col·labora amb la Marató de TV3 per tant quants més millor.

Fins aviat, salut i cames.

14a CURSA POPULAR DE PORQUERES - PREVI

El proper dimarts 8 de desembre hi ha la 14a Cursa Popular de Porqueres. Alguns ja la coneixeu per que l'any passat ja la vam fer. El recorregut crec que és el mateix, un puja-baixa de 7'2 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 121 metres.

El preu és de 6 euros si ho feu abans del dia de la cursa i de 7 euros el mateix dia. La sortida és a dos quarts de deu al pavelló municipal de Porqueres.

Al final de la cursa hi haurà esmorzar i una samarreta de regal.

Animeu-vos. Salut i cames.

A DONOSTIA, OBJECTIU ACONSEGUIT 29/11/2009

Aquest matí teníem previst aixecar-nos a les set, esmorzar i marxar caminant cap a Anoeta on ahir ja vam deixar el cotxe aparcat aprop per que segur que el necessitaríem, com ha estat. La primera "mala noticia" del dia, havia plogut durant la nit i feia vent. El terra estava moll i no sabíem si relliscaria molt.

D'entrada, com era d'esperar també, ens hem despertat més de mitja hora abans. Una dutxa, hem preparat la bossa i hem anat a esmorzar. Quan hem arribat ja hi havia un noi d'Andorra que també ho feia per anar també a còrrer la marató i un altre grup que ja ho havia fet i que ja marxava.

Hem sortit com teníem previst cap a les vuit ja que teníem uns vint minuts de camí. Hem arribat a l'estadi i hem deixat les bosses per anar a veure l'estadi i l'arribada dintre de l'estadi. L'ambient era espectacular, gent per tot arreu, molts familiars acompanyant i animant,... A l'arribada ja ho teníen tot preparat però a la sortida tot just ho estaven acabant de muntar. Hem fet poques fotos i amb preses per que no teníem massa temps i havíem de tornar al cotxe a deixar la roba d'abric i decidir si agafàvem xubasquero o no, guants o no gorro o no,... El temps estava insegur, a punt de ploure, amb vent i temperatura no massa alta i nosaltres teníem cinc minuts per decidir el que portaríem durant 42 quilòmetres i una mica més.

Al final només xubasquero, que ens protegiria de la pluja i ens abrigaria una mica del vent. I al final crec que hem decidit bé per que cinc minuts abans de començar i ja posats a la linea de sortida han començat a caure gotes. L'anècdota de la sortida ha estat que una noia ha sortit a un balcó força alt, "en pilota picá", algú l'ha vist i el "xou" ha estat de campionat. Ràpidament la noia ha entrat cap a dintre i ho ha tancat tot. Amb més de tres mil corredors i tot el públic que hi havia, què pensava? què no la veuríen?

La sortida ha estat puntual i amb una mica de pluja, molt poca. Molt ordenada i sense entrebancs com a les curses de molta gent que fem habitualment. Prèviament, els corredors ja s'havien posat ordenats segons les seves marques. Obviament nosaltres estàvem al final de tot, de cuatre hores a cuatre trenta que era el temps màxim que permetia l'organització.

A poc de començar la cursa, entre el primer i segon quilòmetre, la segona mala noticia del dia i aquesta d'entrada molt dolenta. He sentit un fort dolor al bessó de la cama dreta, el que s'havia trencat tot just feia 8 dies. Al principi he pogut continuar però el dolor a començar a ser més intens als pocs metres i al quilòmetre 2 ja li he dit a en Manolo que la cosa no pintava bé. Un cop comentat he decidit continuar fins que no pogués còrrer però que mentre pogués fer-ho i mantenir un ritme "decent" per mi, seguiria.

Moralment ha estat un cop molt dur però com que tot just començava i no tenia altra cosa a fer he seguit amb en Manolo a la velocitat màxima que em permetia la cama. Amb els quilòmetres, el mal anava pujant i les esperances baixant. El traçat és planer però qualsevol petit "desnivell" aumentava el dolor. Al quilòmetre quatre però ja tenia a la vista l'estavi per fer-hi la primera passada. Això m'ha animat, m'ha fet il·lusió passar-hi, per si no podia tornar a fer.. El quilòmetre i mig fins l'estadi estava ple de gent animant, us asseguro que fa posar la pell de gallina veure tanta gent animant-he, estan molt aporp teu i ho pots notar, és una sensació que no s'oblida fàcilment.

Amb aquestes sensacions hem sortit de l'estadi i el mal ha continuat pujant fins el quilòmetre vuit que ja s'ha quedat el dolor com a crònic i he intentat oblidar-me d'ells, tot i que ha estat impossible. Hem anat cap a la zona del boulevard, molt aprop del centre antic i de la platja de la Concha i allà el que hem vist, a més de moltíssima gent animant, families senceres dient als seus fills que animessin als corredors, ha estat el temporal que hi havia al mar, les onades eren impressionants, almenys pels que som del Mediterrani, i el vent força fort que d'anada pel passeig era en contra i a la tornada a favor.

Veient que el dolor hi era però que no anava a més i que els temps que sortien eren prou bons m'he animat una mica i ehm anat una estona xerrant amb en Manolo ja que vist el panorava faria que els trenta quilòmetres que faltàven fossin més amens.

No em cansaré de dir-ho, hem trobat gent animant durant els més de 42 quilòmetres, a més zones més i a altres menys però sempre hi havia algú per animar-te i molts d'ells s'han passat tota la cursa per que els hem vist cada vegada que hem passat.

Una altra cosa que vull destacar és l'organització, impecable. Tot en general però sobretot als avituallaments, cada pocs quilòmetres i quasi sempre de tot, aigua, aquarius, gel energètic,... i sempre molta gent disposada a facilitar-te al màxim que ho poguessis agafar còmodement.

A tot això i passada la Concha el recorregut anava a la zona més allunyada i amb menys públic al ser una zona més "industrial" però com ja he dit sempre hem trobat gent que animava. Aquesta era la zona que més problemes m'ha posat donat que sempre pujava, molt poc, però pujava i el dolor era més intens, per sort a la tornada podia relaxar una mica i el dolor tornava a la intensitat anterior. A aquesta zona ens hem creuat per primera vegada amb la "massa" de corredors, els primers els havíem vist a la Concha.

És impressionamt veure la quantitat de corredors que anaven al grup dels de tres i tres hores i quarts, eren tants que els sentíem arribar del sorroll que feien i la quantitat que eren. Estem quasi segurs que eren prop d'un miler de corredors amb marques al voltant de tres hores. El nivell de marques d'aquesta prova és impressionant, (hi ajuda molt que posin un límit de quatre hores i mitja, molta gent no s'apunta).

Tornant al centre hem vist que encara hi havia més gent que la primera vegada que havíem passat, ja feia estona que havia parat de ploure i la gent s'havia animat a sortir. A més hem tingut la "sort" que el cap de cursa ens ha avançat arribant al quilòmetre vint-i-ú i això ha fet que la gent animés més i us assegurem que al·lucines. Ja no us parlo de la passada que és veure còrrer un maratonià a aquestes velocitats a pocs quilòmetres de la meta.

Hem arribat a la mitja marató passades les dues hores i hem decidit que faríem una altra mitja marató, i hem començat. Estàvem ja aprop de l'estadi i tornàvem a trobar molt de públic que a mida que vèiem l'estadi aumentava. Fent la volta a l'estadi per fora ens ha avançat el segon classificat, per sort només ens han avançat dos corredors, total el primer ens ha tret uns vint quilòmetres i el sego uns divuit, res.

Hem fet una segona passada per l'estadi i al sortir, gent, gent i més gent..., el dolor continuava igual però anàvem ja cap a la part més dura i desconeguda per nosaltres, passar dels vint-i-set quilòmetres. No ho havíem fet fins avui.

Ara ja l'acumulació de quilòmetres es notava a les cames i ja no feia tanta gràcia parlar, hem tornat a deixar el passeig i hem anat a la zona més dura que aquesta segona volta ho ha estat més. Ja vèiem el final més aprop i ja havíem parlat de fer una cursa de deu quilòmetres, de vuit, de set,..., però la pujada m'ha deixat tocat i tot i que baixant he relaxat una mica, al tornar al planer ho he notat i el dolor ha pujat.

Un punt i apart i que en Manolo no s'ho agafi malament, coño Manolo, después de 34 quilómetros y más de tres horas y cuarto corriendo, tan poco has sudado o tanto has bebido que te tienes que parar a mear?

Tornant a la cursa, al quilòmetre 36 ha arribat el moment critic. He tingut clar que o parava una mica o el bessó reventava i a la merda els 36 quilòmetres fets. Li he dit a en Manolo i he decidit que caminaria i correria fins el final per acabar-la, que així ho veia possible i que ho intentaria. Li he dit que ell no parés i endavant. Així ho he fet, he parat, en Manolo ha seguit sol i jo he relaxat el bessó i caminat un s 20-25 segons per tornar a començár a còrrer. Així els quilòmetres 37, 38 i 39, aquí he hagut de parar dues vegades el mateix quilòmetre.

Ara ja estava a la zona del centre, em faltava passar-la i anar cap a l'estadi i acabada la primera marató, ara ja ho veia. Encara que fos caminant fins el final però res més lluny de la realitat. Arribat al centre, hi havia tanta gent, (tingueu en compte que feia una hora i tres quarts que els primers havien passat), i que animàven tant, que no he tingut collons de parar, així de clar, no he tingut collons. Bé he fet un intent però no m'han deixat, els ànims de la gent i un senyor que m'ha fotut crits per que parava quasi al quilòmetre 40 i per que si parava era pitjor per que podia agafar fred i seria pitjor. Al·lucinava però no m'he vist amb cor de tornar a parar.

He superat el quilòmetre 40 i als pocs metres, en un tros recte he vist a en Manolo. M'ha sorprès per que jo havia parat vàries vegades. He decidit fer un darrer esforç ajudat per la gent i just al quilòmetre 41 l'he atrapat al crit de: ¿dónde están tus cojones Manolo?, la gent s'ha cardat a riure i en Manolo ha dit: ¡Que cabrón! i hem tirat endavant.

Darrer quilòmetre i 195 metres impressionant al voltant de l'estadi ple de gent animant i per fi hem entrat a l'estadi. Ara ho dic jo, i el cabrón d'en Manolo es volia quedar i no feia un darrer esforç per gaudir a dintre de l'estadi. Al final l'he agafat del braç i hem trepitjat junt la linea de meta.
Una experiència inoblidable i aquesta segur que repetible, almenys jo. Tot i els patiments val molt la pena i m'alegro d'haver-ho intentat i haver tingut la sort de fer-la amb en Manolo i no sol.

Ens veiem aviat, salut i cames.

JA HEM ARRIBAT A DONOSTIA 28/11/2009

Ja estem a Donostia.

Aquesta matinada hem sortit en cotxe cap a Donostia i hem arribat al matí, cap a les deu. El camí ha estat d'unes sis hores, amb les parades, el temps ens ha acompanyat durant els sis-cents quilòmetres però a Donostia hem trobat una mica d'aire i un temps força fresc a primera hora del matí.

El primer que hem fet quan hem arribat ha estat anar a l'estadi d'Anoeta per recollir el xip, dorsal, samarreta, ampolla de vi i formatge, i anar a activar el xip per demà.

L'ambient era força bó, la gent està impacient i té ganes i hem trobat força gent corrent per tot arreu. A més al ser matinal de dissabte tota la zona d'Anoeta estava plena de gent fent esport. A la pista d'atletisme, gent corrent, al camp de futbol, equips de nens i nenes jugant a futbol, a la pista de gel, gent patinant,..., i gent corrent per tota la ciutat.

Hem pogut veure tota la zona final del recorregut i l'entrada a l'estadi, pel que passarem dues vegades i trobarem l'arribada, si tot va bé.

Després hem anat cap a la pensió a deixar les maletes i hem anat a aparcar el cotxe al davant de l'estadi d'Anoeta, per tenir-lo aprop demà després de la cursa.

Hem tornat corrent desde l'estadi fins a la pensió. Hem aprofitat per estirar les cames i treure una mica de tensió. Hem fet uns cinc quilòmetres i ha estat espectacular. La part final del recorregut l'hem fet coincidir corrent per la zona del darrera del port, el port i la platja de la Concha. Hi havia temporal i còrrer pel passeig veient el temporal i com les onades impactaven contra el passeig i feien caure l'aigua a dalt del passeig, ( a uns sis metres d'alçada), ha estat una passada i se'ns ha fet molt amè. Per sort no ens ha agafat cap onada tot i que més d'una ha anat de poc.

Després d'una dutxa hem anat a dinar i ara ja descansem per avui.

Fins aviat, salut i cames.

EL CAMES AJUDEU-ME A LA MARATÓ DE DONOSTIA

Companys, ha arribat la data esperada per en Manolo i per mi. Demà marxem cap a Sant Sebastià a "còrrer" la nostra primera marató el proper diumenge. "Còrrer" entre cometes per que després de poc més de tres mesos preparant-la arribem a l'hora de la veritat en les pitjors condicions possibles.

En Manolo tot just ja quinze dies que torna a còrrer després de més de tres setmanes de baixa per un trencament muscular a la cama, i no ha pogut preparar bé aquesta distància tan complicada. I jo, després de fer quasi tot el pla d'entrenament també em vaig trencar el passat 16 de novembre i desde llavors no he pogut sortir a còrrer cap dia, per tant diumenge serà el meu primer dia després de quinze dies sense sortir a còrrer.

Reconec que no són les millors condicions per anar a còrrer una prova tan dura però com que ja ens havíem inscrit i l'il·lusió per fer una prova com aquesta és tan gran, pot el segon i ens ho agafem com una nova experiència que intentarem viure al màxim per properes que segur que vindran.

Donades les circunstàncies, l'objectiu d'acabar la nostra primera marató ja ens sembla prou complicat però no se sap mai, anem i ho provem. Us anirem informant del dia a dia i si podem fins i tot penjarem fotos de la nostra experiència.

Ens veiem aviat, salut i cames.

MARATÓ D'ISTAMBUL 17/10/2009

Si companys i companyes, el Cames Ajudeu-me ha estat representat a la Marató d'Istambul. La nostra companya més internacional l'Elena Zamora va còrrer el passat 17 d'octubre a Istambul la 31st Intercontinental Istanbul Eurasia Marathon 2009 amb la samarreta del nostre club, el Cames Ajudeu-me.

Agraïm el detall de còrrer amb la nostra samarreta, lluny de la nostra terra, una cursa i a més en una marató intercontinental, i la felicitem pel resultat obtingut. No només va poder finalitzar una prova tant dura com és una marató si no que a més ho va fer amb un temps de 4 hores 20 min. i 35 segons, acabant en quarta posició de la seva categoria. Una vegada més felicitats!!!!!

Alguns, esperem algun dia poder còrrer amb ella alguna marató i acabar-la. De moment ella ja ho ha fet i us ho fem arribar a tots per que crec que és just reconèxier el mèrit de poder fer i acabar una cursa com la marató.

Us deixo un parell de fotos que ens ha fet arribar, l'Elena, d'aquesta prova.

Salut i cames.

MANOLO, L'AVI DEL CLUB CAMES AJUDEU-ME 21/10/2009

Desde les 23:55 de la nit del dia 21 d'octubre del 2009, en Manolo, és oficialment l'avi del club.

Rotund però cert com la vida mateixa. En Manolo és avi d'una nena que ha nascut pesant 2 quilos i mig a l'Hospital de Figueres. Aquestes breus linees per felicitar-lo a ell i a la seva família.

I ara us vull veure a tots als comentaris, felicitant-lo, que és l'avi del club i es mereix un respecte. Per cert, aquest Senyor que es mereix un respecte i ja és avi, és el mateix de la foto. Felicitats!!

XXXI CURSA POPULAR DEL CARRER NOU DE GIRONA 18/10/2009

Un any després vam còrrer la cursa del carrer nou de Girona. A aquesta cursa, l'any passat vam còrrer per primera vegada com a CAMES AJUDEU-ME, amb samarreta i patrocinador. Per aquest any. Aquest any estava previst també tenir més samarretes, per còrrer tots amb la mateixa equipació, però per problemes logístics no va ser possible. Serà a la propera.

El diumenge començava amb una mica d'aire a l'Empordà, una mica per que durant la setmana n'havia fet molta. A l'hora de sortir encara era força fosc però vam sortir puntuals cap a Girona a tres quarts de vuit. Vam aparcar i vam anar a buscar el dorsal i el xip.

Com cada any, tot i ser aviat, ja hi havien cues però aquest any, sense ser llargues, ja ho eren més que altres anys. A més no estaven gens bé indicades i es confunien les cues per les inscripcions d'internet i les que no. Les dues es confunien i es feia cua per no res. Per acabar-ho d'arreglar, arribaves a la taula i tot i dir el número de dorsal s'havia de comprovar el nom a la llista i la cua vinga crèixer.

L'organització va deixar molt que desitjar per una cursa de la importància i tradició com la cursa del carrer nou, sobretot al final, amb una interminable cua per deixar el xip i encara pitjor per recollir la bossa i la samarreta de regal. Per no parlar també del guardaropia que era una muntanya de bosses darrera una cinta en un tros de la plaça, i de que no hi va haver aquarius per tots els participants. En fi, moltes coses a millorar per l'any vinent i altres com el xip, que millor que tornin al sistema de sempre.

Parlant de la cursa dir que la participació del Cames va ser de les de gala, al final hi vam participar vuit, baixa d'ultima hora d'en Jordi per culpa d'un refredat, l'Helena, en Santi, en Jose Manuel, en Modest, en Marià, en Manolo, en Gerard i jo. Llàstima de les samarretes per que la veritat feia goig veure tanta colla.

La participació a la cursa també va ser de les més importants que ha tingut, desconec el nombre exacte però van parlar d'uns dos mil participants si sumem els de la cursa infantil. El que si us puc dir és que a la d'adults van acabar 1395 corredors, per tant una molt bona participació.

El recorregut el de sempre, sortida per Jaume I direcció als jutjats, parquing del bus, plaça independència, Ajuntament, carrer Argenteria, pujar a la Catedral, Seminari, baixada fins a plaça Catalunya, carrer de la Rutlla fins la rotonda d'Emili Grahit, pujada per Pericot fins a la rotonda del McDonals i tornada cap al centre i meta al mateix carrer Nou.

Com sempre, el més complicat la sortida. La majoria del Cames van sortir força endavant però en Gerard i jo ens vam quedar quasi al final i va ser una mica problemàtic poder anar avançant gent. Al principi tothom tenia forces per còrrer i després per entrar al barri jueu la cosa era complicada. No va ser fins superada la pujada a la Catedral i el Seminari que vam anar avançant amb facil·litat. En aquest punt ja havíem vist a l'Helena i en Modest, i a en Santi una mica després. La resta ni els vam olorar.

Vaig tenir notícies d'en Jose Manuel, per en Jordi, baixant de la Catedral, i anava com una moto. El temps final ho va demostrar.

El tros de pujar Pericot, com sempre, es fa una mica llarg, per que ho és i per que puja durant un quilòmetre i mig aproximadament i s'ha de fer un esforç important per mantenir el ritme. Després amb la baixada es pot recuperar però no del tot fins a l'arribada. Una apretada al final i per fi el carrer Nou i el marcador electrònic que sembla que no s'arribi mai.

Al final, amb feines però ens vam poder reunir tots al sol, comentar com havia anat i fer unes fotos per l'àlbum de Cames. Pel que vaig poder veure, tothom força satisfet i amb ganes de repetir, no sabem encara quan però repetirem.

Com altres vegades, us deixo els temps i la posició a l'arribada per si us interessa. Ja us aviso que el temps que va fer en Jose Manuel, estarà al quadre d'honor del Cames força temps, ESPECTACULAR:

101 Jose Manuel López Muñoz 39:33
292 Manuel Muñoz Pérez 43:40
409 Marià Llop Flori 45:35
562 Josep Ll. Márquez 47:36
569 Gerard Terrades Canet 47:45
836 Modest Blavi Genís 50:46
1116 Helena Quintana 56:28
1254 Santi Bransuela 1:01:12

Fins aviat, salut i cames.

PREVI XXXI CURSA POPULAR DEL CARRER NOU DE GIRONA

Companys, el proper diumenge és la cursa a Girona. Recordeu que avui és el darrer dia per l'inscripció per la web, afanyeu-vos.

Pel que jo sé ja estem inscrits en Jordi, l'Helena, en Modest, en Gerard, en Manolo, en Santi i jo mateix, per tant, set confirmats. No sé res d'en Jose Manuel i d'en Marià però esperem que puguin venir.
La sortida és a les 10 del matí, però l'entrega de xips i de dorsals es fa de 8 a 9 del matí, per tant s'haurà de matinar una mica com cada any. Crec que és millor que anem amb temps per la recollida per així després no haver de fer tantes cues i poder escalfar com s'ha de fer.

Si us semblaa, podem quedar a la plaça del Sol de Figueres a l'hora que digueu per sortir tots cap a Girona. Jo crec que si quedem una mica abans de dos quarts de vuit, per sortir cap a Girona a dos quarts de vuit puntuals anirem bé. Que us sembla? Digueu la vostra.

Ens veiem diumenge, salut i cames.

PASSEJADA AMB BTT A NAVATA 11/10/2009

Com havíem avançat, ahir vam anar a la passejada a Navata per un circuit d'uns 32 quilòmetres que al final van ser poc més de 34.

El diumenge a les vuit vam quedar en Dani, en Jordi, en Santi i jo. Vam carregar les bicis a la furgo d'en Dani i vam passar a recollir a en Santi a Figueres, camí de Navata. El dia pintava bé per anar a fer una "passejada" en bici, dia clar, quasi sense aire i un recorregut que prometia.

Quan vam arribar al centre btt de Navata vam fer primer l'inscripció, que per cert, era gratuita, només feien el llistat d'inscripció per saber la gent que participava i si es perdia algú i l'havien d'anar a buscar. Després a la furgoneta a descarregar les bicis i preparar-nos per la sortida.

La sortida va ser passades les nou del matí, uns deu minuts. Aquest cop si van trobar el petard per donar la sortida, als aproximadament centenar de ciclistes que vam fer la ruta llarga. Al costat de la sortida ja tenien el caliu per fer les xuies i les botifarres.

La sortida es va fer en direcció a la urbanització Mas Pau, baixant i passant per un bosc i un camí força còmode i que ja havíem fet altres vegades. La sortida quasi va ser un sprint. La sortida i la baixada afavorien que tothom tingués forces per sortir més ràpid del que és costum. Un cop vam arribar a passar Mas Pau vam agafar direcció Avinyonet i Vilanant passant per sota d'un pont que travessa la carretera d'Olot.

A partir d'aquí la ruta ja es va posar més sèria, el ritme que portàvem fins llavors era prou dur com per començar a notar ja una mica el desgast a les cames quan el camí pujava. A aquestes alçades en Jordi i en Santi ja s'havien avançat a mi i a en Dani que anava al seu ritme una mica per darrera. El camí, prop de Taravaus començava amb pujades curtes però intenses. Un cop ja aprop de Vilanant vam enllaçar amb el camí que vam fer el diumenge passat a la Marxa a peu però en sentit contrari.

Preveient el que venia vaig afluixar una mica el ritme per que just després de Vilanant hi havia unes quantes pujades curtes però intenses i el ritme que portàvem no permetia gaires esforços extres. Arribant però a Vilanant vaig veure a en Santi i vaig decidir mantenir el ritme i ja l'atraparia a les pujades. Vaig anar uns quilòmetres al seu darrera per camps i oliveres i quan va arribar la primera pujada, a dalt de tot el vaig atrapar. Vam fer pocs metres junts. Una altra pujada una mica més forta i es va quedar enrrera i jo vaig seguir amb els companys que ell havia anat fins ara.

Quedava la part més dura i entretinguda per fer en bici. Vam apretar una mica el ritme un cop recuperats i vam fer camí ràpidament entre boscos, caminets, trialeres i altres passos que no eren ni trialeres on hi havia més feia a passar forats, evitar branques i obstacles que pedalar i just després una forta pujada on s'havia d'anar en fila fins arribar a un tros planer a un camp. Un altre petit descans i tornem amb les pujades finsa arribar al punt més alt del recorregut, Lladó, desde on es veia gran part de l'Empordà i fins i tot el mar gràcies al dia clar que feia.

Estàvem quasi al final del recorregut però crec que va ser la part més dura donat que va ser un continua zig-zag per camps amb camins difícils per les herbes, roderes, fang,..., i el cansament acumulat per acabar amb una petita pujada abans d'entrar de nou a Navata i arribar al punt d'origen, una hora i cincuanta-cinc minuts després de la sortida. En Jordi feia uns 8 minuts que havia arribat i en Santi va arribar uns cinc minuts després de la meva arribada i en Dani uns cinc minuts després que en Santi.

Després una mica de descans i un fart de menjar botifarres i xuies amb pa amb tomata.

Ens veiem aviat, salut i cames.

XXXI CURSA POPULAR DEL CARRER NOU DE GIRONA

Un any després de l'estrena de l'equip Cames Ajudeu-me, tornem a Girona a la Cursa Popular del Carrer Nou. El proper 18 d'octubre farà un any que vam còrrer per primera vegada pel Cames Ajudeu-me i un any després hi tornem per tant la cosa no ens ha anat tan malament. A més segurament serem més corredors que no pas l'any passat.

El preu de l'inscripció és de 8 euros, però no oblideu que heu de fer les inscripcions abans del 16 d'octubre a la següent adreça:
http://www.fotoinstant.com/index_inscripciones.asp?idtrabajo=227

Ens veiem aviat, salut i cames.

PASSEJADA AMB BTT A NAVATA

El proper diumenge tenim Passejada amb BTT a Navata en un acte, que com la Marxa del diumenge passat, és un acte més de la Setmana cultural de Navata 2009.

La Passejada començarà a les 9 del matí a Navata, a la zona esportiva, suposo que al centre btt de Navata, (no queda gaire clar), i les inscripcions s'hauran de fer a partir de les 8:30 del matí al lloc de la sortida. No informen del preu de la inscripció però si diuen que hi haurà esmorzar per tots els participants, que sempre està molt bé.

El recorregut, segons informació dels organitzadors, té una distància de 31'97 quilòmetres amb sortida i arribada a Navata. L'alçada màxima del recorregut és de 209 metres amb un desnivell acumulat de 451 metres i un nivell de dificultat moderat.

Hi ha una baixada al principi, pujada fins a la cota màxima de 209 metres, petita baixada, petita pujada, petita baixada, petita pujada, llarga baixada i pujada fins a l'arribada. Recorregut en principi trencacames però sense gaire dificultat. Ens veiem diumenge.

Fins aviat, saliut i cames.

XXVI MARXA DE NAVATA 04/10/2009

Un altre diumenge més vam participar a una de les moltes " marxes-curses" que s'organitzen a la nostra comarca, aquest cop a Navata. Vam quedar amb en Manolo a les set del matí. Era completament fosc quan vam sortir de Vila-sacra i quan vam arribar a Navata.

Quan hi vam arribar, encara de nit, hi havia poca gent, no pas més de 120 persones, amb els organitzadors, però ràpidament va començar a arribar la gent per fer l'inscripció i poder donar la sortida a les vuit com estava previst.

En Gerard va arribar una mica just i no va estar totalment preparat fins uns segons abans de donar la sortida, disposat a patir, com deia ell.

La sortida es va fer al centre del poble, a l'Era de l'obra, amb dos o tres minuts de retard per que havien perdut el petard per donar la sortida. Desconec el nombre de participants però que vam ser uns 125 aproximadament, comptant els que la feien a peu. Molt de nivell a la cursa tot i ser una cursa sense temps oficial i sense premis. Pel que vam sentir, força participants van baixa de l'hora trenta minuts.

El recorregut, de 20'4 quilòmetres, sortia de Navata direcció Torremirona per girar a l'esquerra i baixar durant uns tres quilòmetres direcció a Cistella. El camí molt bó i com que feia baixada, tot perfecte. Després tot una mica més complicat, una ruta molt maca visualment, amb paisatges espectaculars però que per moments es complicava pels participants. Continus "puja-baixa", que fan que les cames comencin a acumular cansament de bon principi.

Com que la distància era important, desde el principi vam ser "conservadors", vam anar tots tres junts a un ritme bó fins arribar a Cistella. Primer avituallament on vam parar uns segons a veure i en Gerard a fer alguna cosa més. A partir d'aquí, travessem el poble i comencem camí cap a Vilanant.

Només de començar el camí, es torna més empedrat i una forta baixada ràpida i amb força entrebancs. Un cop arriba el final de la baixada comença a pujar, en principi fort, després relaxava una mica, on vam intentar que en Gerard ens atrapés, però més pujada forta per acabar i aquí ja ens vam separar d'en Gerard, aproximadament era la meitat de la cursa.

Els següents quilòmetres, més "puja-baixa" més suaus per camins amb vistes però sense trobar a ningú de la cursa pels camins, només gent en bici disfrutant del diumenge. Així uns quilòmetres fins a Vilanant. Vam travessar ràpidament el poble i després de fer el segon avituallament, vam veure una mica lluny, gent de la cursa.

A partir d'aquí, vam pujar una miqueta el ritme fins al final donat que el camí era quasi planer fins a uns dos quilòmetres de l'arribava on hi havia una moderada però llarga pujada d'una mica més d'un quilòmetre que es feia interminable. Al final de la pujada en Manolo no podia més i va fer un "petit" canvi de ritme que em va deixar al meu ritme fins l'arribada al mateix lloc on s'havia fet la sortida i on l agent ja feia estona que menjava.

Al final tot vam fer millors temps del que esperàvem, en Manolo 1h 50' 35", jo vaig fer 1h 51' 07" i en Gerard 1h 56' 08", força bé per la distància i el recorregut que no era gens fàcil ni còmode per fer a aquestes alçades.

Una cursa més feta i ara ja esperant la cursa del carrer nou de Girona el proper 18 d'octubre, ens veiem allà. Fins aviat, salut i cames.

XXVI MARXA DE NAVATA

Segona cursa de la temporada a Navata. El proper diumenge 4 d'octubre tenim la XXVI Marxa de Navata, amb sortida a les 8 del matí i una cursa amb quasi el 90% del recorregut per pista forestal i camins de terra.

En principi la marxa estava prevista amb un recorregut de 16'5 quilòmetres però sembla ser que l'han ampliat i tindrà un recorregut de 20'4 quilòmetres. Per tant l'exigència ha pujat.

La marxa no és competitiva i es pot fer a peu. El preu de l'inscripció és de tres euros i inclou botifarra al final del recorregut, i un record de la marxa però que s'entrega amb un any de retard, per tant, els que la fem aquest any per primer cop no el tindrem fins l'any vinent. Hi haurà servei de dutxes.

Si us animeu a venir poseu un comentari i així sabrem quants serem el diumenge.

Fins aviat i salut i cames.

CURSA DELS 8 POBLES A CAPMANY 28/09/2009

Primera cursa de la temporada i segur que serà de les més dures d'aquest any. Ja ho esperàvem però a l'hora de veritat encara ho va ser una mica més.

Vam arribar d'hora a Capmany i allà ja vam trobar a en Gerard i a un amic seu, en Juanjo. Ja estaven inscrits i nosaltres ho vam fer tot darrera. No feia gaire fred tot i ser poc més de dos quarts de nou.

Un cop inscrits vam anar als cotxes i ens vam canviar, la vam fer petar una mica i vam fer l'escalfament, una mica més de l'habitual per que el recorregut recomanava està ja escalfat per que començava ja pujant.

La sortida va ser puntual a les nou i no es van fer dues sortides com es deia a la web. Vam sortir junts tots, els que feien la llarga de vint quilòmetres i els que fèiem la curta, que al final van ser més de deu quilòmetres i mig.

La sortida pel mig del poble ja tenia pendent i deseguida ja estàvem corrent per camins, molt ben senyalitzats per tot el recorregut. A estones camins a estones pistes, corriols, passos per camps i algun que altre petit mur que s'havia de passar, feien el recorregut exigent. El perfil de la cursa ja ens avisava que els primers set quilòmetres eren sempre amb tendència a pujar.

Al principi en Manolo ja va començar a marxar a poc a poc. Jo em vaig quedar amb un ritme més còmode per que ja veia que seria exigent. En Gerard va començar amb en Juanjo però als pocs quilòmetres ja em va atrapar.

A partir d'aquí continus canvis de direcció, de camins a corriols, passos per boscos de pins on s'havia de passar d'un en un... I en Gerard anar tirant. Com que el seu ritme ja m'anava bé em vaig enganxar a ell una bona estona i quan vaig veure que faltava poc per la meitat de la cursa vaig passar al davant pujant una mica el ritme.

Va intentar seguir però es va anar quedant a poc a poc. Em sap greu per ell però havia de provar fins on arribava el meu ritme i saber si l'entrenament fet fins ara funcionava.

Vaig arribar a l'avituallament tot sol i allà vaig trobar un altre corredor una mica "petao" però que es va enganxar a mi però als pocs metres ja es va quedar enrrera. D'aquí al final, còrrer sol fins als dos darrers quilòmetres que vaig avançar a tres corredors.

A l'entrada del poble ràpida baixada fins a la meta on en Manolo ja esperava descansat. Els temps no són oficials per`que no tenim ni la distància exacta tot i que repeteixo que segur que va superar els deu quilòmetres i mig, quasi onze. En Manolo va fer 55'28", jo vaig fer 58'24" i en Gerard va estar sobre l'hora.

Després bocata de cansalada, beguda, fruita, fruits secs i "pastelitos", i de regal una ampolla de vi. Una bona prova per preparar la cursa del carrer nou de Girona.

Fins aviat, salut i cames.

II CURSA POPULAR A PEU A CAPMANY

Tornen a començar les curses i la primera que hem pensat fer és la II Cursa Popular a Peu a Capmany. És el proper diumenge 27 de setembre i la sortida a les 9 del matí, les inscripcions de 8 a 8:45 del matí i el preu és de 8,-€.

Hi ha dues opcions, una llarga de 20 quilòmetres aproximadament amb un desnivell acumulat de 315 metres i una altra opció de 10 quilòmetres aproximadament, en principi amb menys desnivell acumulat.

Hi haurà entrepans calents i beguda pels participants al finalitzar la marxa i sortejaran un pernil entre tots els participants, a veure si hi ha sort.

Si us animeu ens veurem allà el diumenge al matí.

Fins aviat, salut i cames.

EL CAMES AJUDEU-ME AL CANIGÓ 13/09/2009

Dos dies després de la Diada Nacional de Catalunya, el Cames Ajudeu-me va pujar en btt a la mítica, màgica, llegendària,…, digue-li com volgueu, muntanya del Canigó. Espectacular!!!!

Tot s’ha de dir però que com que vam pujar en bici no vam poder fer el cim ja que desde el refugi de Cortalets a 2150 metres la pista ja no és tan bona i al final s’hauria de carregar amb la bici. Queda pendent per l’any vinent fer la pujada en bici i el tram final a peu.

Per aquesta sortida vam ser convidats per en David, un company que ens va “enganyar” per fer aquesta sortida però que realment va ser espectacular i que recomanem. També ens van guiar la Sigrid, en Francesc i en Dani, que van ser uns guies i companys de luxe, a més de tenir molta paciència amb nosaltres donat que el seu ritme no tenia comparació amb el nostre. Agrair-vos la paciència i si ens deixeu l’any vinent, a la celebració de la vostra X pujada intentarem acompanyar-vos.

La jornada va començar molt d’hora, vam quedar a les 6 del matí i en David ens va passar a recollir per Vila-sacra. Ens vam apuntar en Manolo, en Jordi i jo. Aprop de la Jonquera havíem quedat amb la resta de companys per anar junts fins a els Masos, al peu del Canigó.

Hi vam arribar aproximadament a un quart de nou del matí i després d’estirar una mica les cames, baixar les bicis, triar l’aigua, menjar i roba que carregaríem, fer fotos,…, vam començar a pujar.

Els companys van ser generosos amb nosaltres i no vam fer la ruta llarga, segons comenten, la deixen per l’any vinent que estaran de celebració, i vam començar a pujar a una alçada de 700 metres.

Començar sempre és difícil però quan tens per davant un repte, poc més de 20 quilòmetres de pujada constant, quasi 1500 metres de desnivell i arribar a una alçada de 2150 metres, i mai cap de nosaltres tres havia pujat gaire més de 600 metres de desnivell ni per sobre dels 700 metres d’alçada amb la bici, és tot un repte i la cosa fa respecte.

Com no podia ser d’una altra manera es comença pujant. L’ambient era fresc però el desnivell fa que rápidamente comencem a suar i desapareix la sensación de frescor. El desnivell és fort i en un parell de quilòmetres ja hem superat els nou-cents metres d’alçada. Les cames encara estaven “fresques” però ja es veia que el dia seria llarg.

En cap moment trobem una mica de planer per recuperar i deixem que passin els quilòmetres impressionats pels pics que tenim al voltant.

Vam parar al cap d’una hora, més o menys, per descansar cinc minuts, menjar alguna cosa i recuperar. El lloc tenia un petit refugi i vàries taules per seure i menjar. Ja havíem superat més de quatre-cents metres de desnivell.

Tot seguit ja ens vam posar en marxa i en Francesc ja ens avisa que ara toca un tros més dur, que vist el que havíem vist fins ara, la cosa no pintava bé. Efectivament, només començar el camí comença a pujar i pujar i més desnivell, més,…

L’opció era clara, anar fent. En tot aquest tram el camí anava fent revolts de ferradura amb pendent que ho fan més dur però tens la ventatge que els companys no els tens lluny i els pots veure per sobre teu.

La pista, sempre ampla i en força bones condicions ajuda però el desnivell constant va acabant amb les forces.

Un cop superat aquest tros una mica més dur i després de més d’una hora i mitja de pujada, els primers “problemes", en Manolo, que pateix de l’esquena comença a tenir mal degut a l’estona que fa que pujem i que l’obliga sempre a tenir la mateixa postura, a més de l’esforç de la pujada.

Després d’afluixar el ritme i fer vàries parades per fer estiraments i relaxar l’esquena, la cosa pintava malamente. Encara faltàven uns sis quilòmetres quan vam decidir que ell pujaria fin son poguès i jo intentaria pujar fins a dalt i que si decidia baixar ja ens trobaríem a baix o pel camí.

Havíem superat un tros força dur però que realmente, com que tot el camí és força dur, no vam veure realmente com és de dur fins que no el veus desde un nivell més alt, impressionant.

Només cinc-cents metres després de deixar en Manolo sol em vaig trobar a un revolt a més de 1700 metres d’alçada els companys descansant i esperant-nos, (moment clau per en Manolo i que el va ajudar a arribar a dalt donat que només faltàven cinc quilòmetres i estàvem tots agrupats).

A aquest “mirador”, a més de descansar, comencem a veure realmente l’alçada que hem superat. Molt dels pics que hav´´iem vist desde el principi ja estàven tots per sota i alguns força per sota i ara ja si les vistes del Canigó són espectaculars. Per sort el temps ens acompanya i tot una mica de vent, el sol “apreta”.

Un cop recuperades les forces tornem al camí a fer el barrer tram d’aproximadame nt cinc quilòmetres, en teoria no tant durs però que al final, ni que sigui pel temps que fa que estàs a sobre de la bici ja és dur. La pista deixa de ser-ho i passa a camí amb moltes pedres i com no, pujada constant.

Deseguida fem dos grups, en David, en Francesc i en Dani per devant i la resta per darrera. Fem un quilòmetre junts però després les forces de cadascú trenquen el grup. Començo a anar endavant per fer els darrers quilòmetres a un bon nivell però sense poder arribar als de devant.

A falta de tres quilòmetres apareéis la boira que tanca el cel i l’ambient passa d’agradable a fred i quan més el notem és a un quilòmetre del refugi, en una esplanada amb diferents camins que hi arriben.

Allà em trobo els tres de devant que esperen per indicar-nos el camí. Esperem a tothom però com que triguen, els comento que tirin per que ells ja fa estona que hi són i agafaran fred aturats. Quan va arribar la Sigrid van continuar camí i jo després d’esperar una mica vaig decidir anar-los a buscar per no agafar fred, encara que hagi de tornar a pujar després. Per sort, els trobo a uns trescents-centres de l’esplanada.

En Manolo ja a peu però a molt bon ritme, i en Jordi, ja força “perjudicat” però sense rendir-se. Els vaig comentar que només quedava un quilòmetre i mig i no sé si els va animar o no però era el que faltava.

Un cop a l’esplanada i fins a cim, un camí ple de pedres i revolts amb molt de desnivell, per que t’emportis un bon record de la pujada. A 2150 metres d’alçada, per fi el refugi de Cortalets.

Allà la fred ja és important fins i tot amb guants i abrigats. Comentar la quantitat de gent que hi havia al refugi I a la zona, te nint en compte l’alçada del refugi. També destacable el fet que vam trobar una colla de francesos jugant a la petanca, i penses…, no hi ha lloc a tot França per jugar a la petanca i han d’anar a 2150 metres d’alçada per jugar? Entrenen en alçada? I si ho han de fer, ho han de fer al mig del camí per on passen cotxes i bicis?

Un cop tots a dalt, fotos de rigor i rápidament comencem la baixada per que cada vegada fa més fred. I la baixada fa que la sensación de fred sigui important. Tot i anar força abrigats la fred va entrant per tot arreu.

Comencem el descens i en David ja el perdem, en Dani el segueix i en Francesc es queda amb la Sigrid que ja havia començat a baixar. En Jordi comença a baixar i en Manolo i jo fem el primer tram junts. Després a baixar.

El descens és força ràpid i rápidamente en Jordi i jo ens separem d’en Manolo però una punxada d’en Jordi fa que ens haguem d’aturar a reparar la punxada.

En Manolo ens supera i continua baixada mentre reparem i quan comencem de nou a baixar en Jordi decideix d’agafar-so amb més calma i jo segueixo camí.

Sorprenent trobar-se a en Dani en un revolt, estirat i descansant.

Com ja he comentat el descens rapidíssim fins al punt de partida. No tens gaire temps però realmente baixant s’aprecia més el desnivell donat que les velocitats que agafem són important. Ajuda molt el fet que la pista és ampla i es pot traçar força bé i pedalar a forces trams tot i la velocitat.

Quan arribo a baix en David ja ha carregat la bici. Trenta-cinc minuts de baixada.

Poc a poc van arribant tots, cansats però satisfets per haver arribat fins al refugi. Comentem l’experiència i queden ganes de tornar a repetir en una propera ocasió.

El viatge de tornada a casa amb aturada per menjar a la Jonquera careix d’interès però amics, us recomano una mica de preparación per fer aquesta pujada la propera vegada, val molt la pena per que tot és impressionant.

Agrair una vegada més a en David, en Francesc, en Dani i la Sigrid haver pogut fer amb ells aquesta pujada i esperem repetir.

Fins aviat, salut i cames.

GARRIGUELLA - PUIG D'ESQUERS -- GARRIGUELLA 06/09/2009

A la segona ha anat la vençuda. Al segon intent hem aconseguit pujar, sense posar el peu a terra, al cim del Puig d'Esquers. La fita però té una mica de "trampa", hem eliminat tota la part planera, desde Vila-sacra fins a Garriguella, i hem començat més o menys a la mateixa alçada per fer tota la pujada sencera però hem eliminat els quilòmetres d'aproximació a la zona.

Hem sortit d'hora amb en Jordi i en Manolo per que en Jordi havia de tornar d'hora a casa per un compromís familiar, a dos quarts de vuit hem sortit cap a Garriguella i només de baixar les bicis hem hagut de canviar la càmara de la roda davantera d'en Jordi per que estava punxada, (segurament de la sortida del cap de setmana passat), i ell ja ha fet "l'escalfament " abans de pujar a la bici.

El camí fins a Vilamaniscle ha servit d'escalfament, sempre ja començant a pujar però sense cap problema. Travessar Vilamaniscle, com ja sabeu d'altres vegades, és un altre tema. No són més de cinc-cents metres però tota l'estona és amb força pendent cap amunt. A partir d'aquí, un cop hem entrat en calor, (al matí quan hem sortit feia fresqueta), continuar pujant, baixada curta però ràpida i començar a pujar el Puig 'Esquers fins a dalt de tot sense descans.

Hem començat molt bé, a bon ritme i dosificant una mica no fos cas que faltessin les forces. En Manolo, amb bici nova, encapçalant el grup i nosaltres comentant-li la pujada i el que es trobaria. Ha pogut comprovar que el principi del primer tram ja pujava i que el final encara ho feia més però sense cap problema.

Ens hem agrupat al final del primer tros per començar el segon. Tot pujada i anar fent fins a la barrera que hem passat i continuat pujant però a uns cent metres, un cop hem començat de nou a pujar, en Manolo s'ha anat quedant i al final "pajaron". Ha estat una llàstima però avui no era el dia i ha hagut de tornar. Les cames s'han quedat sense forces i no tiraven i s'ha estimat més tornar.

En Jordi havia continuat camí cap a dalt i jo havia esperat a en Manolo però finalment també he hagut de pujar so, i s'ha notat que no havíem fet els quilòmetres del planer per que la pujada s'ha fet molt més còmode i no amb els problemes de la primera vegada.

Després la tornada com sempre que abans hem pujat molt ràpida. En trenta minuts hem baixat i hem arribat a Garriguella sense problemes.

Fins aviat, salut i cames.

CANTALLOPS - CASTELL DE REQUESENS - L'AVIÓ - CANTALLOPS 30/08/2009

Un diumenge més, sembla que la bici encara no la pengem, hem fet una sortida, aquesta sortint de Cantallops. Una sortida que jo recordava més dura, de la darrera vegada que l'havia fet, però que a l'hora de la veritat s'ha fet molt bé i a bon ritme tot i les zones de forta pendent i pedres que hi ha al recorregut.

Hem quedat a dos quarts de vuit a Vila-sacra per sortir, en Manolo, en Jordi i jo, hem carregat les bicis i hem passat per Figueres a recollir a en Santi, que com no, ens ha fet esperar una mica, tot i que almenys, aquesta vegada no s'ha despenjat a darrera hora com feia habitualment.

Amb una mica de retard sobre el previst, vuit i vint, i teníem previst les vuit, hem començat a pedalar a Cantallops. En general, i si mirem el desnivell de la pujada al Castell de Requesens no trobaríem massa dificultat per que és del 4'35%, però la dificultat està en que aquest promig és això un promig i quasi tot el desnivell, uns 290 metres estan concentrats en els dos primers quilòmetres, 170 metres i al darrer quilòmetre, 72 metres. És a dir, 242 metres en 3 quilòmetres i 48 metres en la resta de 3 quilòmetres sis-cents cinquanta metres.

Començar ha estat el més difícil, feia fresca, aire i en fred, dos quilòmetres de pujada al 8% que ràpidament ens ha fet passar del fred a la calor. En Santi tenia una mica més de dificultat i volia bufandes i coses per abrigar-se, cosa habitual en ell. La resta agafant ritme per tot el que faltava.

Un cop passada la primera dificultat, relaxació i començar a gaudir de les vistes fins a l'arribada al trencant per pujar al Castell de Requesens i segona dificultat del dia, un tram d'un quilòmetre al 7'5% que en principi en Manolo deia que passava de pujar per que ja hi ha via pujat però que al final, com bon escalador que és, no s'ha pogut resistir i ha pujat amb la resta.

Un cop a dalt, unes fotos i ràpidament a la bici. La suada de la pujada amb la fresca i l'aire que bufava et deixava fred ràpidament i encara quedava un tros per pujar, primer fins a Requesens i després fins a l'avió.

Un cop recuperem el camí de pujada a Requesens després d'una curta baixada, de nou a pujar, sense tanta pendent però amb molts revolts dibuixant la forma d'una serp recargolada que tothom superava com podia..., bé tots per fora per reduir el desnivell però com no en Santi per dintre, suposem que anava "sobrat".

Només un comentari, al començament d'aquest tram hi havia una vaca que ha mirat força malament a en Manolo, sense més conseqüències.

Ràpidament arribem a Requesens on fem algunes fotos i per no agafar fred seguim camí cap al segon tram de la pujada, quasi quatre quilòmetres amb no massa pendent de promig però amb forces pedres i camí més complicat i estret que el que havíem fet fins llavors.

Al principi, molta roca i forats per s'havien d'evitar i tot seguit un tram de pedra força gran que complicava la pujada. Un cop superat pujada constant amb les millors vistes del matí. El matí molt clar facilitava veure forces quilòmetres de l'Empordà i tot el golf de Roses. Com que la pujada no era massa forta, en trams més còmedes, hem pogut gaudir força de la vista. De fet, l'opinió ha estat unànim en el sentit de que nomès per les vistes valia la pena pujar fins allà.

La proximitat de l'arribada a l'avió ha animat al grup al darrer tram de pujada tot i que quedava el millor del matí, un darrer tram d'uns dos-cents vint metres amb una pendent 20'1%, impressionant només de veure el desnivell quan hi estàs arribant. Superat sense problemes el darrer tros, hem deixat les bicis i hem fet la "visita turística" a l'avió.

La història d'aquest avió, de fet és tracta d'un hidroavió, és de l'any 1986, concretament del 19 de juliol. Per aquelles dates, hi va haver un incendi que va durar 5 dies que va cremar més de setze mil hectàrees de l'Albera. Va afectar a més de 21 municipis. Aquest hidroavió, amb quatre bombers francesos, participava a les tasques d'extinció de l'incendi quan en un dels vols es va estavellar contra la muntanya. Hi van morir els quatre bombers. A una roca del lloc de l'accidenthi ha una placa que ho recorda.

Després baixada a Cantallops, una hora i tres quarts de pujada i mitja hora de baixada, i una altra gran ruta feta. La temporada s'acaba però encara queden rutes per fer, almenys la volta al Pantà, qui s'apunta?

Fins aviat, salut i cames.

RIVALITAT FAMILIAR 24/08/2009

La setmana passada quan en Jordi em va dir si volia anar a fer una sortida en bici amb ell i amb el seu germà ràpidament vaig dir que si, amb la condició que fos dilluns. Dit i fet, truca al seu germà i confirma que dilluns farem una sortida. Fins aquí tot normal, ara us poso en antecedents.

Existeix una "rivalitat familiar" entre en Jordi i en Quim que no bé de molt lluny però que pel que sembla s'havia endurit darrerament i hi havai comptes que saldar.

Tot bé per l'eterna discussió entre la bici tradicional i l'spinning. En Quim en practica habitualment i sembla ser que en Jordi rebia per tots costats per part d'en Quim. En Jordi havia anat a fer una classe amb el seu germà i va anar prou bé però quedava l'altra part, que en Quim fés una sortida de les que fem.

En Jordi ho va preparar a consciència, ell mateix i la ruta. Sortida a les quatre de la tarda, amb sol i una mica de vent. Anem a la zona de Vilanova però abans anem al riu i li fa fer un parell de petites rampes per començar a desgastar-lo. Passem Vilanova i anem a buscar les dues o tres pujades curtes però fortes de la zona.

La primera, la del darrera de la deixalleria, s'arriba per un camí planer i de cop petit gir a l'esquerra i pujada forta. En Quim amb prou feines s'ho espera i quasi no té temps ni de canviar de plat, li costa arrancar però pujada sense problema. Ràpida baixada i anem a buscar la segona quasi sense descansar, aquesta ja es veu i en Quim no pateix tant tot i que té problemes amb l'aigua.

En Jordi a la seva, continua apretant el ritme per desgastar al seu germà, en Quim però es regula el que pot però és el primer dia i no sap que el seu germà li deixa el millor pel final.

Travessem la N-260 i anem direcció pel Mas Hortus on hi ha un perill d'sprints entre germans que provoca com no en Jordi per anar deixant sense forces al seu germà, l'objectiu, que posi el peu a terra.

Arribem sense problema al Mas Hortus i el fem al revés del que fem habitualment, baixem direcció Garriguella i entre vinyes anem reculant per anar a trobar el camí que habitualment fem de baixada i que el pendent és molt fort. En Quim ja va força desgastat i supera les dues primeres pujades força bé però arriba el moment clau que no em vull perdre, ni en Jordi tampoc. L'espera just abans de girar a la dreta i un cop gira i veu la impressionant pujada que l'espera en Quim posa el peu a terra i en Jordi és la persona més feliç del món.

La veritat que si vas just de forces, girar a la dreta i veue aquell pendent et menja les poques forces que puguis tenir, els que hi heu passat ho sabeu...

A partir d'aquí i un cop posat el peu a terra tornada cap a casa un cop fets quasi trenta-un quilòmetres. En Jordi ha aconseguit el que volia i em sap greu pels que practiquen spinning però crec que està sobrevalorat. Està bé per fer manteniment però poca cosa més, una sortida en bici és una sortida, per moltes hores d'spinning que facis.

Aquí us deixo amb aquesta història de rivalitat familiar si vosaltres també en teniu, m'ho feu arribar i ho posem, farem el blog més complert. Gràcies i ànims Quim que la propera serà més dura.

Fins aviat, salut i cames.