diumenge, 20 de setembre de 2009

EL CAMES AJUDEU-ME AL CANIGÓ 13/09/2009

Dos dies després de la Diada Nacional de Catalunya, el Cames Ajudeu-me va pujar en btt a la mítica, màgica, llegendària,…, digue-li com volgueu, muntanya del Canigó. Espectacular!!!!

Tot s’ha de dir però que com que vam pujar en bici no vam poder fer el cim ja que desde el refugi de Cortalets a 2150 metres la pista ja no és tan bona i al final s’hauria de carregar amb la bici. Queda pendent per l’any vinent fer la pujada en bici i el tram final a peu.

Per aquesta sortida vam ser convidats per en David, un company que ens va “enganyar” per fer aquesta sortida però que realment va ser espectacular i que recomanem. També ens van guiar la Sigrid, en Francesc i en Dani, que van ser uns guies i companys de luxe, a més de tenir molta paciència amb nosaltres donat que el seu ritme no tenia comparació amb el nostre. Agrair-vos la paciència i si ens deixeu l’any vinent, a la celebració de la vostra X pujada intentarem acompanyar-vos.

La jornada va començar molt d’hora, vam quedar a les 6 del matí i en David ens va passar a recollir per Vila-sacra. Ens vam apuntar en Manolo, en Jordi i jo. Aprop de la Jonquera havíem quedat amb la resta de companys per anar junts fins a els Masos, al peu del Canigó.

Hi vam arribar aproximadament a un quart de nou del matí i després d’estirar una mica les cames, baixar les bicis, triar l’aigua, menjar i roba que carregaríem, fer fotos,…, vam començar a pujar.

Els companys van ser generosos amb nosaltres i no vam fer la ruta llarga, segons comenten, la deixen per l’any vinent que estaran de celebració, i vam començar a pujar a una alçada de 700 metres.

Començar sempre és difícil però quan tens per davant un repte, poc més de 20 quilòmetres de pujada constant, quasi 1500 metres de desnivell i arribar a una alçada de 2150 metres, i mai cap de nosaltres tres havia pujat gaire més de 600 metres de desnivell ni per sobre dels 700 metres d’alçada amb la bici, és tot un repte i la cosa fa respecte.

Com no podia ser d’una altra manera es comença pujant. L’ambient era fresc però el desnivell fa que rápidamente comencem a suar i desapareix la sensación de frescor. El desnivell és fort i en un parell de quilòmetres ja hem superat els nou-cents metres d’alçada. Les cames encara estaven “fresques” però ja es veia que el dia seria llarg.

En cap moment trobem una mica de planer per recuperar i deixem que passin els quilòmetres impressionats pels pics que tenim al voltant.

Vam parar al cap d’una hora, més o menys, per descansar cinc minuts, menjar alguna cosa i recuperar. El lloc tenia un petit refugi i vàries taules per seure i menjar. Ja havíem superat més de quatre-cents metres de desnivell.

Tot seguit ja ens vam posar en marxa i en Francesc ja ens avisa que ara toca un tros més dur, que vist el que havíem vist fins ara, la cosa no pintava bé. Efectivament, només començar el camí comença a pujar i pujar i més desnivell, més,…

L’opció era clara, anar fent. En tot aquest tram el camí anava fent revolts de ferradura amb pendent que ho fan més dur però tens la ventatge que els companys no els tens lluny i els pots veure per sobre teu.

La pista, sempre ampla i en força bones condicions ajuda però el desnivell constant va acabant amb les forces.

Un cop superat aquest tros una mica més dur i després de més d’una hora i mitja de pujada, els primers “problemes", en Manolo, que pateix de l’esquena comença a tenir mal degut a l’estona que fa que pujem i que l’obliga sempre a tenir la mateixa postura, a més de l’esforç de la pujada.

Després d’afluixar el ritme i fer vàries parades per fer estiraments i relaxar l’esquena, la cosa pintava malamente. Encara faltàven uns sis quilòmetres quan vam decidir que ell pujaria fin son poguès i jo intentaria pujar fins a dalt i que si decidia baixar ja ens trobaríem a baix o pel camí.

Havíem superat un tros força dur però que realmente, com que tot el camí és força dur, no vam veure realmente com és de dur fins que no el veus desde un nivell més alt, impressionant.

Només cinc-cents metres després de deixar en Manolo sol em vaig trobar a un revolt a més de 1700 metres d’alçada els companys descansant i esperant-nos, (moment clau per en Manolo i que el va ajudar a arribar a dalt donat que només faltàven cinc quilòmetres i estàvem tots agrupats).

A aquest “mirador”, a més de descansar, comencem a veure realmente l’alçada que hem superat. Molt dels pics que hav´´iem vist desde el principi ja estàven tots per sota i alguns força per sota i ara ja si les vistes del Canigó són espectaculars. Per sort el temps ens acompanya i tot una mica de vent, el sol “apreta”.

Un cop recuperades les forces tornem al camí a fer el barrer tram d’aproximadame nt cinc quilòmetres, en teoria no tant durs però que al final, ni que sigui pel temps que fa que estàs a sobre de la bici ja és dur. La pista deixa de ser-ho i passa a camí amb moltes pedres i com no, pujada constant.

Deseguida fem dos grups, en David, en Francesc i en Dani per devant i la resta per darrera. Fem un quilòmetre junts però després les forces de cadascú trenquen el grup. Començo a anar endavant per fer els darrers quilòmetres a un bon nivell però sense poder arribar als de devant.

A falta de tres quilòmetres apareéis la boira que tanca el cel i l’ambient passa d’agradable a fred i quan més el notem és a un quilòmetre del refugi, en una esplanada amb diferents camins que hi arriben.

Allà em trobo els tres de devant que esperen per indicar-nos el camí. Esperem a tothom però com que triguen, els comento que tirin per que ells ja fa estona que hi són i agafaran fred aturats. Quan va arribar la Sigrid van continuar camí i jo després d’esperar una mica vaig decidir anar-los a buscar per no agafar fred, encara que hagi de tornar a pujar després. Per sort, els trobo a uns trescents-centres de l’esplanada.

En Manolo ja a peu però a molt bon ritme, i en Jordi, ja força “perjudicat” però sense rendir-se. Els vaig comentar que només quedava un quilòmetre i mig i no sé si els va animar o no però era el que faltava.

Un cop a l’esplanada i fins a cim, un camí ple de pedres i revolts amb molt de desnivell, per que t’emportis un bon record de la pujada. A 2150 metres d’alçada, per fi el refugi de Cortalets.

Allà la fred ja és important fins i tot amb guants i abrigats. Comentar la quantitat de gent que hi havia al refugi I a la zona, te nint en compte l’alçada del refugi. També destacable el fet que vam trobar una colla de francesos jugant a la petanca, i penses…, no hi ha lloc a tot França per jugar a la petanca i han d’anar a 2150 metres d’alçada per jugar? Entrenen en alçada? I si ho han de fer, ho han de fer al mig del camí per on passen cotxes i bicis?

Un cop tots a dalt, fotos de rigor i rápidament comencem la baixada per que cada vegada fa més fred. I la baixada fa que la sensación de fred sigui important. Tot i anar força abrigats la fred va entrant per tot arreu.

Comencem el descens i en David ja el perdem, en Dani el segueix i en Francesc es queda amb la Sigrid que ja havia començat a baixar. En Jordi comença a baixar i en Manolo i jo fem el primer tram junts. Després a baixar.

El descens és força ràpid i rápidamente en Jordi i jo ens separem d’en Manolo però una punxada d’en Jordi fa que ens haguem d’aturar a reparar la punxada.

En Manolo ens supera i continua baixada mentre reparem i quan comencem de nou a baixar en Jordi decideix d’agafar-so amb més calma i jo segueixo camí.

Sorprenent trobar-se a en Dani en un revolt, estirat i descansant.

Com ja he comentat el descens rapidíssim fins al punt de partida. No tens gaire temps però realmente baixant s’aprecia més el desnivell donat que les velocitats que agafem són important. Ajuda molt el fet que la pista és ampla i es pot traçar força bé i pedalar a forces trams tot i la velocitat.

Quan arribo a baix en David ja ha carregat la bici. Trenta-cinc minuts de baixada.

Poc a poc van arribant tots, cansats però satisfets per haver arribat fins al refugi. Comentem l’experiència i queden ganes de tornar a repetir en una propera ocasió.

El viatge de tornada a casa amb aturada per menjar a la Jonquera careix d’interès però amics, us recomano una mica de preparación per fer aquesta pujada la propera vegada, val molt la pena per que tot és impressionant.

Agrair una vegada més a en David, en Francesc, en Dani i la Sigrid haver pogut fer amb ells aquesta pujada i esperem repetir.

Fins aviat, salut i cames.

2 comentaris:

  1. A la web http://www.esportemporda.net/ també podreu trobar un petit comentari sobre la pujada al Canigó.

    ResponElimina