diumenge, 30 d’agost del 2009

CANTALLOPS - CASTELL DE REQUESENS - L'AVIÓ - CANTALLOPS 30/08/2009

Un diumenge més, sembla que la bici encara no la pengem, hem fet una sortida, aquesta sortint de Cantallops. Una sortida que jo recordava més dura, de la darrera vegada que l'havia fet, però que a l'hora de la veritat s'ha fet molt bé i a bon ritme tot i les zones de forta pendent i pedres que hi ha al recorregut.

Hem quedat a dos quarts de vuit a Vila-sacra per sortir, en Manolo, en Jordi i jo, hem carregat les bicis i hem passat per Figueres a recollir a en Santi, que com no, ens ha fet esperar una mica, tot i que almenys, aquesta vegada no s'ha despenjat a darrera hora com feia habitualment.

Amb una mica de retard sobre el previst, vuit i vint, i teníem previst les vuit, hem començat a pedalar a Cantallops. En general, i si mirem el desnivell de la pujada al Castell de Requesens no trobaríem massa dificultat per que és del 4'35%, però la dificultat està en que aquest promig és això un promig i quasi tot el desnivell, uns 290 metres estan concentrats en els dos primers quilòmetres, 170 metres i al darrer quilòmetre, 72 metres. És a dir, 242 metres en 3 quilòmetres i 48 metres en la resta de 3 quilòmetres sis-cents cinquanta metres.

Començar ha estat el més difícil, feia fresca, aire i en fred, dos quilòmetres de pujada al 8% que ràpidament ens ha fet passar del fred a la calor. En Santi tenia una mica més de dificultat i volia bufandes i coses per abrigar-se, cosa habitual en ell. La resta agafant ritme per tot el que faltava.

Un cop passada la primera dificultat, relaxació i començar a gaudir de les vistes fins a l'arribada al trencant per pujar al Castell de Requesens i segona dificultat del dia, un tram d'un quilòmetre al 7'5% que en principi en Manolo deia que passava de pujar per que ja hi ha via pujat però que al final, com bon escalador que és, no s'ha pogut resistir i ha pujat amb la resta.

Un cop a dalt, unes fotos i ràpidament a la bici. La suada de la pujada amb la fresca i l'aire que bufava et deixava fred ràpidament i encara quedava un tros per pujar, primer fins a Requesens i després fins a l'avió.

Un cop recuperem el camí de pujada a Requesens després d'una curta baixada, de nou a pujar, sense tanta pendent però amb molts revolts dibuixant la forma d'una serp recargolada que tothom superava com podia..., bé tots per fora per reduir el desnivell però com no en Santi per dintre, suposem que anava "sobrat".

Només un comentari, al començament d'aquest tram hi havia una vaca que ha mirat força malament a en Manolo, sense més conseqüències.

Ràpidament arribem a Requesens on fem algunes fotos i per no agafar fred seguim camí cap al segon tram de la pujada, quasi quatre quilòmetres amb no massa pendent de promig però amb forces pedres i camí més complicat i estret que el que havíem fet fins llavors.

Al principi, molta roca i forats per s'havien d'evitar i tot seguit un tram de pedra força gran que complicava la pujada. Un cop superat pujada constant amb les millors vistes del matí. El matí molt clar facilitava veure forces quilòmetres de l'Empordà i tot el golf de Roses. Com que la pujada no era massa forta, en trams més còmedes, hem pogut gaudir força de la vista. De fet, l'opinió ha estat unànim en el sentit de que nomès per les vistes valia la pena pujar fins allà.

La proximitat de l'arribada a l'avió ha animat al grup al darrer tram de pujada tot i que quedava el millor del matí, un darrer tram d'uns dos-cents vint metres amb una pendent 20'1%, impressionant només de veure el desnivell quan hi estàs arribant. Superat sense problemes el darrer tros, hem deixat les bicis i hem fet la "visita turística" a l'avió.

La història d'aquest avió, de fet és tracta d'un hidroavió, és de l'any 1986, concretament del 19 de juliol. Per aquelles dates, hi va haver un incendi que va durar 5 dies que va cremar més de setze mil hectàrees de l'Albera. Va afectar a més de 21 municipis. Aquest hidroavió, amb quatre bombers francesos, participava a les tasques d'extinció de l'incendi quan en un dels vols es va estavellar contra la muntanya. Hi van morir els quatre bombers. A una roca del lloc de l'accidenthi ha una placa que ho recorda.

Després baixada a Cantallops, una hora i tres quarts de pujada i mitja hora de baixada, i una altra gran ruta feta. La temporada s'acaba però encara queden rutes per fer, almenys la volta al Pantà, qui s'apunta?

Fins aviat, salut i cames.

dimecres, 26 d’agost del 2009

RIVALITAT FAMILIAR 24/08/2009


La setmana passada quan en Jordi em va dir si volia anar a fer una sortida en bici amb ell i amb el seu germà ràpidament vaig dir que si, amb la condició que fos dilluns. Dit i fet, truca al seu germà i confirma que dilluns farem una sortida. Fins aquí tot normal, ara us poso en antecedents.

Existeix una "rivalitat familiar" entre en Jordi i en Quim que no bé de molt lluny però que pel que sembla s'havia endurit darrerament i hi havai comptes que saldar.

Tot bé per l'eterna discussió entre la bici tradicional i l'spinning. En Quim en practica habitualment i sembla ser que en Jordi rebia per tots costats per part d'en Quim. En Jordi havia anat a fer una classe amb el seu germà i va anar prou bé però quedava l'altra part, que en Quim fés una sortida de les que fem.

En Jordi ho va preparar a consciència, ell mateix i la ruta. Sortida a les quatre de la tarda, amb sol i una mica de vent. Anem a la zona de Vilanova però abans anem al riu i li fa fer un parell de petites rampes per començar a desgastar-lo. Passem Vilanova i anem a buscar les dues o tres pujades curtes però fortes de la zona.

La primera, la del darrera de la deixalleria, s'arriba per un camí planer i de cop petit gir a l'esquerra i pujada forta. En Quim amb prou feines s'ho espera i quasi no té temps ni de canviar de plat, li costa arrancar però pujada sense problema. Ràpida baixada i anem a buscar la segona quasi sense descansar, aquesta ja es veu i en Quim no pateix tant tot i que té problemes amb l'aigua.

En Jordi a la seva, continua apretant el ritme per desgastar al seu germà, en Quim però es regula el que pot però és el primer dia i no sap que el seu germà li deixa el millor pel final.

Travessem la N-260 i anem direcció pel Mas Hortus on hi ha un perill d'sprints entre germans que provoca com no en Jordi per anar deixant sense forces al seu germà, l'objectiu, que posi el peu a terra.

Arribem sense problema al Mas Hortus i el fem al revés del que fem habitualment, baixem direcció Garriguella i entre vinyes anem reculant per anar a trobar el camí que habitualment fem de baixada i que el pendent és molt fort. En Quim ja va força desgastat i supera les dues primeres pujades força bé però arriba el moment clau que no em vull perdre, ni en Jordi tampoc. L'espera just abans de girar a la dreta i un cop gira i veu la impressionant pujada que l'espera en Quim posa el peu a terra i en Jordi és la persona més feliç del món.

La veritat que si vas just de forces, girar a la dreta i veue aquell pendent et menja les poques forces que puguis tenir, els que hi heu passat ho sabeu...

A partir d'aquí i un cop posat el peu a terra tornada cap a casa un cop fets quasi trenta-un quilòmetres. En Jordi ha aconseguit el que volia i em sap greu pels que practiquen spinning però crec que està sobrevalorat. Està bé per fer manteniment però poca cosa més, una sortida en bici és una sortida, per moltes hores d'spinning que facis.

Aquí us deixo amb aquesta història de rivalitat familiar si vosaltres també en teniu, m'ho feu arribar i ho posem, farem el blog més complert. Gràcies i ànims Quim que la propera serà més dura.

Fins aviat, salut i cames.

dimarts, 25 d’agost del 2009

SEGON DIUMENGE SENSE BICI

L'estiu apreta i per segon diumenge, la bici penjada. La calor, la mandra i les vacances fan efecte i la gent el tema de la bici l'aparca.
Com deia en Modest en algun comentari que ha fet fa dies, s'acaba la temporada de la bici i comença la dels corredors. La temporada de la bici ha estat intensa desde mitjans del mes de maig que vam començar fins ara a mitjans d'agost que sembla que ja s'acaba, tres mesos, jo diria, quasi constants diumenge a diumenge.
En aquests tres mesos de bici haurem fet uns 800 quilòmetres aproximadament, aquests els que jo tinc apuntats, si algú ha faltat algun dia seran menys. De totes maneres no està malament per ser la primera vegada que sortim regularment durant tant de temps i com que encara farem algunes sortides més, podria ser que passèssim del miler de quilòmetres el primer any. Gens malament.
Tornant al comentari d'en Modest en relació a la temporada dels corredors us avanço que el proper 27 de setembre hi ha una cursa popular a Capmany, hi ha dues opcions, circuit llarg, 20 km i circuit curt, 10 km aproximadament. La sortida és a les 9 del matí i el preu d'inscripció 8 euros. No he trobat informació però suposo que el camí planer no serà per tant 10 km crec que ja seran suficients.
Una altra opció seria la setmana següent, el 4 d'octubre a Navata, també cursa popular, aquesta d'uns 16'5 km, més distància però més planer. La sortida a les 8 del matí i l'inscripció 3 euros.
Aquestes dues curses poden anar bé per preparar la ja "tradicional" cursa el carrer nou de Girona, el dia 18 d'octubre. Si us sembla ho anem comentant i preparant per que s'animi el màxim de gent possible.
Fins aviat, salut i cames.

diumenge, 16 d’agost del 2009

PER UN DIUMENGE, APARQUEM LA BICI 16/08/2009

Per primer cop aquest estiu hem aparcat la bici i hem fet un diumenge diferent.

Arrel d'una rivalitat veïnal, durant la setmana es va plantejar la possibilitat de fer un partit de futbol, els de les cases vermelles, contra els de les cases grises. Vagi per avançat que els membres del club que han participat, tots són de les vermelles, concretament en Manolo i la seva filla Sara, en Josep i el seu fill Pol i jo. Han completat l'equip en Jose Luis i en Pere.

De fet, aquest partit de futbol és la continuació d'un partit de bàsquet que es va improvitzar el diumenge passat, i que van guanyar els vermells, i els "grisos" volien la revantxa al seu terreny, el futbol. I realment ho han portat al seu terreny i han tingut revantxa.

Havíem quedat a les 9 al camp del Vila-sacra per fer el partit i com que "lo bó" es fa esperar, hem hagut d'esperar a l'equip contrari que només d'arribar s'ha posat a escalfar i nosaltres poca feina més que despenjar una pilota del sostre dels vestuaris.

Quan ens ha semblat hem començat i ja s'ha vist ràpid i no era feina fàcil intentar guanyar, a més, només començar lesió d'en Josep que ens ha deixat en clara inferioritat, si és que no la teníem ja, i hem hagut de jugar durant tot el partit, com a mínim, amb un dels petits.

Han començat guanyant, però hem aconseguit remuntar i empatar a tres. Han tornat a marxar i hem tornat a apropar-nos fins el sis a cinc, a partir d'aquí diferències sempre al seu favor d'entre quatre i sis gols per acabar al final dinou a deu a favor d'ells.

Una matinal de futbol i de rivalitat veïnal que ha acabat amb revantxa consumada.

Després, una mica de descans i "guerra de globus" a terreny neutral, al carrer que separa els "vermells" dels "grisos". Tot i que hi havien forces globus ha estat una "guerra" curta per que la veritat que hi havien molts "soldats". Us poso algunes fotos de la matinal.

Fins aviat, salut i cames.




dijous, 13 d’agost del 2009

VILA-SACRA -- PUIG D'ESQUERS -- VILA-SACRA

Sort que en Jordi comença a treballar la setmana vinent!!!!!!!!

Per segona setmana en Jordi, aprofitant les seves vacances, va voler tornar a sortir entre setmana i com que a mi ja em va bé, doncs endavant, però rápidament vaig veure que m’en penediria. La seva proposta m’ho va fer pensar, repetir la sortida de la setmana passada però anar una mica més enllà.

Més enllà que vol dir? Li vaig preguntar, i la seva resposta va confirmar les meves sospites, pujar al Puig d’Esquers, 605 metres d’alçada.

Pels que no ho sapigueu, el Puig d’Esquers, és la “muntanya mítica” d’en Santi. Per ell, és la seva muntanya, si proposa alguna ruta, sempre una d’elles és el Puig d’Esquers, doncs em sap greu per ell, però l’hem fet i sense que ell hagi pogut venir.

En un principi vam pensar de pujar desde Garriguella però al final, “si fem les coses, fem-les bé”, i vam decidir fer-ho desde Vila-sacra. Estar clar que un mal momento el pot tenir tothom i aquest va ser un, a més un anima a l’altre i després ningú es fa enrrera o sigui que toca pujar al Puig d’Esquers desde Vila-sacra.

La sortida a les 9 del matí i el camí fins a la part alta de Vilamaniscle ja el coneixeu de la setmana passada. Aquest cop sense parades fins aquest punt a on hem trigat a arribar una hora i quart. Hem decidit descansar una mica, cinc minuts, abans de començar a pujar i començar a fer el tram més dur.

Fins ara havíem fet uns disset quilòmetres i havíem superat un desnivell de més de tres-cents metres, per tant, si el Puig d’Esquers té 605 metres, quedava menys de la meitat de la pujada per fer. Problema, ara havíem de pujar més o menys la mateixa alçada però en menys de la meitat dels quilòmetres, uns vuit, i el cim es veia encara llunyíssim.

Decidim continuar convençuts de fer la ruta propasada, encara les nostres esperances no havien estat atacades pels dubtes. Comencem a pujar a la sortida de Vilamaniscle a un ritme força còmode per que el teníem present de la setmana passada i en pocs minuts estem a la zona de treball dels forestals, (n’hi ha molts i fent molta feina).

Comencem a baixar per anar a trobar el camí de Valleta però aquest cop, com estava previst girem a l’esquerra per continuar baixant fins al fons de la vall i començar la pujada de debò. Hi arribem, girem a la dreta i la cosa tira cap amunt fort i per un camí més estret i amb moltes pedres que encara fan més difícil la pujada.

El primer tram dur té poc més d’un quilòmetres i mig i amb moltes pedres, uns revolts tancats, sol, força calor i cames que ja comencen a acusar els quilòmetres fets i els trams de pujada. Un cop a dalt i superat el darrer revolt, trobem un parell de tot terrenys dels forestals que treballen aprop per que sentim les màquines.

Continuem pujant per un camí amb menys pedres però amb molta més terra que sembla que hagis punxat i la bici vagi frenada. Aquí el primer avís de defallida, vaig haver de baixar de la bici i seure per que les forces havien desaparegut de cop. En Jordi, al veure que no venia, es va aturar a esperar-me, després de cinc minuts per recuperar-me el vaig atrapar a peu.

Vam continuar i vam fer un altre intent de pujar però el pendent era massa fort i finalment vam haver de baixar de la bici. Aquest tram, el més dur, de poc més de quilòmetre i mig, el vam fer a peu. Llàstima però d’aquesta manera vam poder disfrutar més del paisatge que és impressionant donada l’alçada. Es pot veure tot l’Empordà.

A partir d’aquí, un altre cop a sobre de la bici a patir fins el final. La pujada és continua i força dura i sempre veus el camí per tant vas veient que encara queda força i que la pendent no baixa en cap moment.

Quan ja veiem el cim i penses que ja has arribat, gir a la dreta i continua la pujada. Encara falten quasi deu minuts per arribar. Al final el camí va voltant el cim fins arribar a dalt, sort d’això per que la pujada seria brutal. De fet, ja existeix un camí per pujar directe però jo diria que si ho fas en bici has de caure d’esquena, el desnivell és brutal.

Dues hores i quaranta-cinc minuts després dde sortir estem al cim del Puig d’Esquers. L’esforç ha estat màxim però com sempre dic, val la pena pujar-hi per gaudir dels paisatges de mar i muntanya que es veuen.

Descansem cinc minuts i preparem la baixada, se’ns ha fet tard i hem de tornar ràpid tot i que això es podria discutir per que les cames no estan per gaire invents. Comencem a baixar i el primer tram, el més dur de pujada que havíem trigar més d’una hora a pujar, de baixada l’hem fet en deu minuts. El pendent és tant fort que has de baixar tot el trama mb els frens quasi bloquejats i això fa que es carreguin força els braços i la zona cervical. També les cames pateixen degut a la força que s’ha de fer per dominar la bici.

Una petita pujada que costa com si fos la més dura del món i de nou baixada fins a Vilamaniscle molt ràpida. Allà carreguem d’aigua les motxilles, ja buides, i continúeme camí fins a casa. A partir d’aquí puja i baixa continuats que em van destroçar les cames, i tot i que per mi el ritme ja era prou bó, en Jordi, pletòric se m’escapava a cada petita pujada del camí.

Al final, arribem a casa després de quatre hores i deu minuts, cinquanta quilòmetres a les cames i almenys uns vuit-cents metres de desnivell acumulats, una sortida molt exigent però que s’ha de fer, (no cal sortir de tant lluny però s’ha de fer per que et destroçarà les cames igualment).

Fins aviat, salut i cames.

VILA-SACRA -- DELFIÀ -- PERALADA -- VILA-SACRA 09/08/2009

Un diumenge més vam quedar per anar a fer una mica de bici pels voltants de Vila-sacra i la nostra comarca. Vam sortir a les vuit del matí amb l’idea de tornar aviat per que hi havia gent que havia de tornar aviat per que tenien altres compromisos. Vam sortir en Dani, en Manolo, en Josep, en Jordi i jo.

La previsió era d’estar de tornada a casa cap a les 10, per tant, no lluny no podíem anar però si que una mica ràpid per no sortir només per fer uns quants quilòmetres. Vam posar desde el principi un ritme una mica més ràpid que de costum.

Havíem quedat que faríem una ruta que ja havíem fet, la de Delfià i Peralada però amb una variant al final per evitar fer carretera i allargar fins les dues hores la sortida.

Vam sortir direcció Vilanova per seguir per la deixalleria de Pedret i Marzà i travesear la N-260 pel pont de la mateixa deixalleria. A partir d’allà, bon camí fins arribar a trobar la carretera de Peralada a Garriguella. Allà a la casa que hi ha vam baixar per un camí amb força pendent però que aquest cop, a diferència d’altres vegades, estava en molt bon estat i es podia baixar ràpid.

La resta, també en bon estat, no tanta pendent però suficiente per baixar ràpid fins a sortir a un camp de vinyes que ja tenen un aspecte força verd tot i que al raïm encara li falta força per estar al seu punt. No deixa de ser però magnífic poder fer sortides en bici que et permetin passar pel mig de vinyes.

Travessem la carretera i continem per camí que ens portarà a la casa de turisme rural Mas Hortus. Abans però, com sempre, una mica de pujada no massa forta però que exigeix una mica per arribar al mas, i tot i això s’arriba a dalt a tope de pulsacions. Esperem a tothom i continuem camí a Delfià.

Fins allà, baixada per bon camí amb pedres que emprenyen una mica però que no impedeixen que es pugui fer ràpid. A la granja, la passem per la dreta i anem a buscar el camí a Delfià però no hi arribem i girem a l’esquerra per agafar direcció a Peralada.

Comencem a baixar i ens trobem un grup de ciclistes, són forces, vuit o nou, resulta que són la colla de l’Enric, en Jose i en Montoro entre altres, vam comentar la ruta que volien fer i tots dos grups vam continuar camí. Una salutación desde el nostre blog i a veure si algun dia fem una sortida conjunta amb ells, coneixen moltes rutes que nosaltres encara no hem fet.

Desde allà el mateix camí de sempre per arribar a Peralada, un primer tros de pedres per després ser una pista ample i en molt bon estat que permet rodar força i bé fins a Peralada. Reagrupament i travessem el poble per a la rotonda de devant del Castell de Peralada, deixar la carretera i agafar un camí paral·lel.

La veritat és que és un molt bon camí per evitar la carretera i anar més segurs. Una pista ampla i en bon estat. Una mica de puja i baixa ràpid i en pocs quilòmetres tornem a estar al pont de la carretera N-260, i de camí cap a casa.

Al final, quasi 35 quilòmetres en dues hores tal i com havíem previst fer.

Fins aviat, salut i cames.

dilluns, 10 d’agost del 2009

VILA-SACRA - DELFIÀ - VILAMANISCLE - SANT SILVESTRE - VILAJUIGA - VILA-SACRA 05/08/2009

Encara que tard, us poso també un resum de la sortida que vam fer dimecres passat, a la tarda, en Jordi i jo. No és habitual que fem una sortida llarga entre setmana, (com a molt sortim de tant en tant al vespre-nit per fer una sortida curta però intensa i tornar ja fosc, amb les llums, a casa), però com que en Jordi està de vacances i teníem ganes de fer alguna cosa més que la sortida del diumenge, vam quedar per dimecres.

Al final va ser a la tarda, vam sortir a les quatre, feia calor però com que feia una mica d’aire la sensació sobre la bici no era de calor. Abans de sortir havíem quedat que faríem una mica de pujada i que intentaríem trobar el camí fins a Vilamaniscle desde Delfià. Un cop allà decidiríem què faríem.

Feia anys que havia passat per la zona i sabia que hi havia un camí fins allà i que després enllaçava amb altres que portaven a Sant Quirze de Colera, Rabós, Garriguella, Llança i Colera, per posar els més coneguts.

Vam sortir de Vila-sacra direcció Vilanova pels camins habituals fins arribar al pont que passa per sobre de la N-260 que porta a Portbou. Allà vam agafar el camí que durant uns quilòmetres ens va portar direcció Garriguella. Vam fer uns metres per la carretera de Peralada a Garriguella i vam tornar a agafar un camí que ens va portar fins la casa de turisme rural de Mas Hortus.

En tot aquest tros es poden veure uns paisatges de la zona de Garriguella fins a Roses, que valen la pena. Inclou Vilajuiga, Pau i Palau.

Vam continuar camí a Delfià. Aquest tros habitualment estava més net de pedres que com el vam trobar el dimecres. No comentaria res sino fos per que es un tros de baixada que es fa molt bé, ràpid i pedalant, amb algun revolt ràpid, però que amb les pedres és més delicat baixar pedalant i una mica ràpid.

Un cop a Delfià, travessem la carretera de Rabòs a Garriguella i davant per davant vam trobar el camí que ens va portar a Vilamaniscle.

El camí al principi estava tot ple de grava però tot i així estava molt millor que la darrera vegada que hi havia passat que era un tros de camí amb moltes pedres i roques que feien que, amb la pujada que ja comença, fos més incòmode de passar. A partir d’aquí, una petita baixada i petita pujada forta per un tros “emporlanat” davant d’una casa. Continus “puja i baixa” per camins força correctes i una casa de fusta amb una terrassa amb vistes al Golf de Roses que ja us podeu imaginar que no estava allà per casualitat.

Vam seguir per camins amb continues pujades, no massa fortes però que s’havien de pujar i alguns encreuaments de camins cap als pobles i llocs abans comentats que faciliten molt el no perdre’s, (abans era força fácil agafar un altre camí si no hi passaves sovint o coneixies la zona).

Més ràpid del que ens pensàvem vam arribar a Vilamaniscle. Allà la primera persona que vam trobar va ser, (els que hagueu anat a la Salle de Figueres segur que sabreu qui és i potser fins i tot hagi estat professor vostre), en Pere Jordi Mas. Ens vam saludar i ens va comentar les possibilitats que teníem desde allà. Una d’elles, que teníem al cap fer però que la vam acabar de descartar, era anar a Sant Quirze de Colera, però va comentar que havien asfaltat tot el camí.

Després de xerrar una estona, que vam aprofitar per descansar, i com que en Jordi deia que volia més, vam decidir anar direcció Llançà i anar decidint sobre la marxa.

El tros de travessar Vilamaniscle va ser menys dur del que jo recordava. Era un tros asfaltat però amb fortes pendents desde la mateixa entrada del poble. Aquesta vegada però, a més d’estalviar-nos un tros de pujada amb força pendent, (vam fer una mica de volta per que no fos tant dur), no la vaig trobar tant dura i la vam fer bé.

A dalt ens vam trobar un parell de senderistes que buscaven el camí de Sant Quirze de Colera, seguien el camí del GR-11, i que ja tenien clar que no anaven bé per que veien que anaven per on havien arribar a Vilamaniscle. Els hi vam indicar més o menys el camí i vam aprofitar per que ens fessin unes fotos allà. Una altra de les moltes vistes que hi ha en aquesta ruta i en general per qualsevol ruta que es pugui fer per la nostra comarca, l’Alt Empordà.

Encara quedava el pitjor, només surtir de Vilamaniscle una petita baixada que enganya ja que tot i estar a Vilamaniscle no es comença a baixar sino el contrari, a pujar. Va ser un tros dur, amb vistes impressionants però els quilòmetres acumulats, la pujada i el calor, (l’aire ja no ens tocava), van fer que el tros aquest fos el més dur de tota la ruta. Ens ho vam agafar bé i vam pujar a bon ritme, més del que jo hauria fet però ja se sap, en Jordi està en forma i ara toca seguir-lo.

Un cop a dalt ens vam trobar amb que feien treballs forestals, principalment de neteja de les zones amb més arbustos i molt de perill en cas d’incendi donat que el farien còrrer molt i per desgràcia la zona ja n’ha patit més d’un. Aquesta neteja però va fer que una baixada que és fa molt ràpida i divertida de fer per que es pot fins i tot pedalar, fos una baixada ràpida però amb obstacles. La maquinària que feia els treballs havia deixat el camí ple de forats, branques i pedres de totes mides al camí.

Al final de la baixada vam optar per no allargar més la ruta i deixar el camí a Llançà i agafar camí a Valleta desde l’ermita de Sant Silvestre. Continuava la baixada però no com abans, ara era més una tendència a baixar que no pas una baixada. Tota l’estona s’havia de pedalar per un camí estret però en molt bon estat, comparat sobretot amb la darrera vegada que hi vaig passar que era un continu de pedres i on s’havia d’anar en fila d’un per poder passar i a vegades fins i tot així anava just.

Vist el camí, en deu minuts vam ser a Valleta, això sí, ja sense fre del darrera. Però com em va dir en Jordi, “ara ja arribaràs, ara només queda pujada”. Si efectivament, només pujada, concretament el darrer tros de pujada de la carretera N-II 260 que vam fer a bon ritme, bé jo li marcava el ritme a en Jordi, que va servir per deixar-me quasi KO.

Baixada fins a Vilajuiga i camí cap a Marzà on en Jordi ja va començar a aprofitar la meva feblesa per apretar-me i obligar-me a fer un darrer esforç, primer per passar Marzà, després la deixalleria, després Vilanova i finalment el pont sobre la carretera de Roses ja a Vila-sacra.

En total, 42 quilòmetres d’una bona ruta que hem de fer però en grup més nombrós.

Fins aviat companys, salut i cames.

dimecres, 5 d’agost del 2009

PRIMERS TRES MESOS DEL BLOG CAMES AJUDEU-ME

El blog de Cames Ajudeu-me ja té tres mesos.

A vegades costa molt poc començar les coses però mantenir-les sol ser el més difícil. De moment encara estem a l’etapa de poder-ho mantenir. Durant aquests tres mesos hem anat incorporant un resum de les sortides i curses que hem fet per mantenir a tothom informat sobre les activitats. Això ens ha servit per mantenir una mica el contacte i a l’hora intentar donar continuïtat a aquest projecte.

Iniciar-lo ja l’hem iniciat, mantenir-lo crec que ho estem aconseguint ara falta consolidar-lo i ampliar-lo amb el màxim de continguts i participació possible.

Durant aquests tres mesos, des que es va publicar el primer escrit al blog Cames Ajudeu-me, hem rebut un total de 753 visites, que tenint en compte que només publiquem un cop per setmana donen un total d’unes 58 visites setmanals, que no està malament per començar, (segur que moltes són dels mateixos usuaris però això també ens diu que hi pot haver un cert interés per part de tots a seguir el blog i el que es publica).

També us puc dir que hem rebut visites, encara que segur que cap intencionada buscant el blog de Cames Ajudeu-me, de 15 països diferents, Estats Units, Gran Bretanya, Japó, Alemania, India, Iran, Portugal, Canadà, Australia, Indonesia, Rússia, Malaisia, Turquia, Arabia Saudí i Holanda, (això com a curiositat, què buscaven aquesta gent per anar a parar al nostre blog? Això segurament és el que fa gran internet).

Tot això ara ja és passat i per continuar endavant agrairia la vostra participació. A més dels vostres comentaris i visites al blog, estaria bé poder publicar coses més sovint que ens puguin interessar a tots, d’aquesta manera com a mínim hi hauria més varietat i segur que tots teniu algun tema sobre el que sabeu més que la resta i sobre el que ens pot interessar conèixer més, us agrairia que ens ho feu saber i ens feu arribar els vostres escrits. També podrien valer les vostres experiències sobre alguna cursa que hagueu fet, alguna ruta que una vegada us amics us van portar a fer, visitar,...

Han passat tres mesos, esperem els propers tres per veure com ha anat la cosa i ho tornem a celebrar d’alguna manera abans que comenci la temporada de curses que ja quasi la tenim a sobre.

Fins aviat, salut i cames.

dimarts, 4 d’agost del 2009

VILA-SACRA - VILANOVA - PEDRET I MARZÀ - CASTELLÓ D'EMPÚRIES - EMPURIABRAVA - AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ - VILA-SACRA 02/08/2009

Per segona setmana canvi de plan s a darrera hora. La ruta 24 torna a quedar pendent per una altra setmana. Unes baixes a darrera hora i una alta van fer que la ruta 24 quedi per una altra ocasió.

Em sap greu per en Modest i el seu fill que la van fer però que com que a darrera hora la vam canviar, i no havia mirat el correu el cap de setmana no vaig veure que en Modest avisava que la faria i que ja ens trobaríem. Intentaré mirar el correu fins a darrera hora per que no torni a passar. De totes maneres per la propera vegada ja tindrem guia.

Si consulteu els comentaris veureu els breus comentaris que fa en Modest de la ruta, per cert, estaria bé que ho ampliessis i ho publiquem com cal.

La resta vam fer una ruta per la zona de Vilanova de la Muga, Pedret, Castelló d’Empuries, Empuriabrava, Aiguamolls i tornada cap a casa. Poca cosa per que teníem “convidat” l’Albert, nou en el tema de la bici i tampoc es tractava de fer-li massa dur el primer dia sino no tornarà.

En fi, a veure si la gent s’anima per que aquest diumenge només es van apuntar en Josep, en Jordi i jo, a més de l’Albert com ja he dit. Dels habituals, en Santi, refredat, en Dani, descansant i en Manolo, dormint.

A veure si ara que la gent començarà les vacances s’anima la gent de cares a diumenge vinent. Per cert, proposeu rutes, hi ha gent que ja propasa la volta al pantà, a veure què en penseu i si ho voleu fer o no.

Fins aviat, salut i cames.