dilluns, 10 d’agost de 2009

VILA-SACRA - DELFIÀ - VILAMANISCLE - SANT SILVESTRE - VILAJUIGA - VILA-SACRA 05/08/2009

Encara que tard, us poso també un resum de la sortida que vam fer dimecres passat, a la tarda, en Jordi i jo. No és habitual que fem una sortida llarga entre setmana, (com a molt sortim de tant en tant al vespre-nit per fer una sortida curta però intensa i tornar ja fosc, amb les llums, a casa), però com que en Jordi està de vacances i teníem ganes de fer alguna cosa més que la sortida del diumenge, vam quedar per dimecres.

Al final va ser a la tarda, vam sortir a les quatre, feia calor però com que feia una mica d’aire la sensació sobre la bici no era de calor. Abans de sortir havíem quedat que faríem una mica de pujada i que intentaríem trobar el camí fins a Vilamaniscle desde Delfià. Un cop allà decidiríem què faríem.

Feia anys que havia passat per la zona i sabia que hi havia un camí fins allà i que després enllaçava amb altres que portaven a Sant Quirze de Colera, Rabós, Garriguella, Llança i Colera, per posar els més coneguts.

Vam sortir de Vila-sacra direcció Vilanova pels camins habituals fins arribar al pont que passa per sobre de la N-260 que porta a Portbou. Allà vam agafar el camí que durant uns quilòmetres ens va portar direcció Garriguella. Vam fer uns metres per la carretera de Peralada a Garriguella i vam tornar a agafar un camí que ens va portar fins la casa de turisme rural de Mas Hortus.

En tot aquest tros es poden veure uns paisatges de la zona de Garriguella fins a Roses, que valen la pena. Inclou Vilajuiga, Pau i Palau.

Vam continuar camí a Delfià. Aquest tros habitualment estava més net de pedres que com el vam trobar el dimecres. No comentaria res sino fos per que es un tros de baixada que es fa molt bé, ràpid i pedalant, amb algun revolt ràpid, però que amb les pedres és més delicat baixar pedalant i una mica ràpid.

Un cop a Delfià, travessem la carretera de Rabòs a Garriguella i davant per davant vam trobar el camí que ens va portar a Vilamaniscle.

El camí al principi estava tot ple de grava però tot i així estava molt millor que la darrera vegada que hi havia passat que era un tros de camí amb moltes pedres i roques que feien que, amb la pujada que ja comença, fos més incòmode de passar. A partir d’aquí, una petita baixada i petita pujada forta per un tros “emporlanat” davant d’una casa. Continus “puja i baixa” per camins força correctes i una casa de fusta amb una terrassa amb vistes al Golf de Roses que ja us podeu imaginar que no estava allà per casualitat.

Vam seguir per camins amb continues pujades, no massa fortes però que s’havien de pujar i alguns encreuaments de camins cap als pobles i llocs abans comentats que faciliten molt el no perdre’s, (abans era força fácil agafar un altre camí si no hi passaves sovint o coneixies la zona).

Més ràpid del que ens pensàvem vam arribar a Vilamaniscle. Allà la primera persona que vam trobar va ser, (els que hagueu anat a la Salle de Figueres segur que sabreu qui és i potser fins i tot hagi estat professor vostre), en Pere Jordi Mas. Ens vam saludar i ens va comentar les possibilitats que teníem desde allà. Una d’elles, que teníem al cap fer però que la vam acabar de descartar, era anar a Sant Quirze de Colera, però va comentar que havien asfaltat tot el camí.

Després de xerrar una estona, que vam aprofitar per descansar, i com que en Jordi deia que volia més, vam decidir anar direcció Llançà i anar decidint sobre la marxa.

El tros de travessar Vilamaniscle va ser menys dur del que jo recordava. Era un tros asfaltat però amb fortes pendents desde la mateixa entrada del poble. Aquesta vegada però, a més d’estalviar-nos un tros de pujada amb força pendent, (vam fer una mica de volta per que no fos tant dur), no la vaig trobar tant dura i la vam fer bé.

A dalt ens vam trobar un parell de senderistes que buscaven el camí de Sant Quirze de Colera, seguien el camí del GR-11, i que ja tenien clar que no anaven bé per que veien que anaven per on havien arribar a Vilamaniscle. Els hi vam indicar més o menys el camí i vam aprofitar per que ens fessin unes fotos allà. Una altra de les moltes vistes que hi ha en aquesta ruta i en general per qualsevol ruta que es pugui fer per la nostra comarca, l’Alt Empordà.

Encara quedava el pitjor, només surtir de Vilamaniscle una petita baixada que enganya ja que tot i estar a Vilamaniscle no es comença a baixar sino el contrari, a pujar. Va ser un tros dur, amb vistes impressionants però els quilòmetres acumulats, la pujada i el calor, (l’aire ja no ens tocava), van fer que el tros aquest fos el més dur de tota la ruta. Ens ho vam agafar bé i vam pujar a bon ritme, més del que jo hauria fet però ja se sap, en Jordi està en forma i ara toca seguir-lo.

Un cop a dalt ens vam trobar amb que feien treballs forestals, principalment de neteja de les zones amb més arbustos i molt de perill en cas d’incendi donat que el farien còrrer molt i per desgràcia la zona ja n’ha patit més d’un. Aquesta neteja però va fer que una baixada que és fa molt ràpida i divertida de fer per que es pot fins i tot pedalar, fos una baixada ràpida però amb obstacles. La maquinària que feia els treballs havia deixat el camí ple de forats, branques i pedres de totes mides al camí.

Al final de la baixada vam optar per no allargar més la ruta i deixar el camí a Llançà i agafar camí a Valleta desde l’ermita de Sant Silvestre. Continuava la baixada però no com abans, ara era més una tendència a baixar que no pas una baixada. Tota l’estona s’havia de pedalar per un camí estret però en molt bon estat, comparat sobretot amb la darrera vegada que hi vaig passar que era un continu de pedres i on s’havia d’anar en fila d’un per poder passar i a vegades fins i tot així anava just.

Vist el camí, en deu minuts vam ser a Valleta, això sí, ja sense fre del darrera. Però com em va dir en Jordi, “ara ja arribaràs, ara només queda pujada”. Si efectivament, només pujada, concretament el darrer tros de pujada de la carretera N-II 260 que vam fer a bon ritme, bé jo li marcava el ritme a en Jordi, que va servir per deixar-me quasi KO.

Baixada fins a Vilajuiga i camí cap a Marzà on en Jordi ja va començar a aprofitar la meva feblesa per apretar-me i obligar-me a fer un darrer esforç, primer per passar Marzà, després la deixalleria, després Vilanova i finalment el pont sobre la carretera de Roses ja a Vila-sacra.

En total, 42 quilòmetres d’una bona ruta que hem de fer però en grup més nombrós.

Fins aviat companys, salut i cames.

2 comentaris:

  1. Veient el que esteu fent, comença a fer una mica de por anar amb vosaltres, tot i aixi,en alguna sortida d'aquestes que feu els diumenges ens hi apuntarem.
    Aprofito l'ocasió per felicitat al club cames ajudeu-me per la trajectòria que ha seguit fins
    ara, i esperar que duri molt més.Ara es la bicicleta i d'aqui pocs dies, ens haurem de preparar per les curses, i com no, seguir practicant el ciclisme.
    FORÇA CAMES I ENDAVANT.

    ResponElimina
  2. Gràcies Modest però això no és l'habitual. Espero que ens convoquis per una sortida per la teva zona. La gent té ganes de repetir.
    Per cert, tens tota la raó, les curses comencen aviat i ens hem de preparar, en Manolo i jo comencem ja la setmana vinent, algú s'apunta?
    Força cames!

    ResponElimina