dijous, 13 d’agost de 2009

VILA-SACRA -- PUIG D'ESQUERS -- VILA-SACRA

Sort que en Jordi comença a treballar la setmana vinent!!!!!!!!

Per segona setmana en Jordi, aprofitant les seves vacances, va voler tornar a sortir entre setmana i com que a mi ja em va bé, doncs endavant, però rápidament vaig veure que m’en penediria. La seva proposta m’ho va fer pensar, repetir la sortida de la setmana passada però anar una mica més enllà.

Més enllà que vol dir? Li vaig preguntar, i la seva resposta va confirmar les meves sospites, pujar al Puig d’Esquers, 605 metres d’alçada.

Pels que no ho sapigueu, el Puig d’Esquers, és la “muntanya mítica” d’en Santi. Per ell, és la seva muntanya, si proposa alguna ruta, sempre una d’elles és el Puig d’Esquers, doncs em sap greu per ell, però l’hem fet i sense que ell hagi pogut venir.

En un principi vam pensar de pujar desde Garriguella però al final, “si fem les coses, fem-les bé”, i vam decidir fer-ho desde Vila-sacra. Estar clar que un mal momento el pot tenir tothom i aquest va ser un, a més un anima a l’altre i després ningú es fa enrrera o sigui que toca pujar al Puig d’Esquers desde Vila-sacra.

La sortida a les 9 del matí i el camí fins a la part alta de Vilamaniscle ja el coneixeu de la setmana passada. Aquest cop sense parades fins aquest punt a on hem trigat a arribar una hora i quart. Hem decidit descansar una mica, cinc minuts, abans de començar a pujar i començar a fer el tram més dur.

Fins ara havíem fet uns disset quilòmetres i havíem superat un desnivell de més de tres-cents metres, per tant, si el Puig d’Esquers té 605 metres, quedava menys de la meitat de la pujada per fer. Problema, ara havíem de pujar més o menys la mateixa alçada però en menys de la meitat dels quilòmetres, uns vuit, i el cim es veia encara llunyíssim.

Decidim continuar convençuts de fer la ruta propasada, encara les nostres esperances no havien estat atacades pels dubtes. Comencem a pujar a la sortida de Vilamaniscle a un ritme força còmode per que el teníem present de la setmana passada i en pocs minuts estem a la zona de treball dels forestals, (n’hi ha molts i fent molta feina).

Comencem a baixar per anar a trobar el camí de Valleta però aquest cop, com estava previst girem a l’esquerra per continuar baixant fins al fons de la vall i començar la pujada de debò. Hi arribem, girem a la dreta i la cosa tira cap amunt fort i per un camí més estret i amb moltes pedres que encara fan més difícil la pujada.

El primer tram dur té poc més d’un quilòmetres i mig i amb moltes pedres, uns revolts tancats, sol, força calor i cames que ja comencen a acusar els quilòmetres fets i els trams de pujada. Un cop a dalt i superat el darrer revolt, trobem un parell de tot terrenys dels forestals que treballen aprop per que sentim les màquines.

Continuem pujant per un camí amb menys pedres però amb molta més terra que sembla que hagis punxat i la bici vagi frenada. Aquí el primer avís de defallida, vaig haver de baixar de la bici i seure per que les forces havien desaparegut de cop. En Jordi, al veure que no venia, es va aturar a esperar-me, després de cinc minuts per recuperar-me el vaig atrapar a peu.

Vam continuar i vam fer un altre intent de pujar però el pendent era massa fort i finalment vam haver de baixar de la bici. Aquest tram, el més dur, de poc més de quilòmetre i mig, el vam fer a peu. Llàstima però d’aquesta manera vam poder disfrutar més del paisatge que és impressionant donada l’alçada. Es pot veure tot l’Empordà.

A partir d’aquí, un altre cop a sobre de la bici a patir fins el final. La pujada és continua i força dura i sempre veus el camí per tant vas veient que encara queda força i que la pendent no baixa en cap moment.

Quan ja veiem el cim i penses que ja has arribat, gir a la dreta i continua la pujada. Encara falten quasi deu minuts per arribar. Al final el camí va voltant el cim fins arribar a dalt, sort d’això per que la pujada seria brutal. De fet, ja existeix un camí per pujar directe però jo diria que si ho fas en bici has de caure d’esquena, el desnivell és brutal.

Dues hores i quaranta-cinc minuts després dde sortir estem al cim del Puig d’Esquers. L’esforç ha estat màxim però com sempre dic, val la pena pujar-hi per gaudir dels paisatges de mar i muntanya que es veuen.

Descansem cinc minuts i preparem la baixada, se’ns ha fet tard i hem de tornar ràpid tot i que això es podria discutir per que les cames no estan per gaire invents. Comencem a baixar i el primer tram, el més dur de pujada que havíem trigar més d’una hora a pujar, de baixada l’hem fet en deu minuts. El pendent és tant fort que has de baixar tot el trama mb els frens quasi bloquejats i això fa que es carreguin força els braços i la zona cervical. També les cames pateixen degut a la força que s’ha de fer per dominar la bici.

Una petita pujada que costa com si fos la més dura del món i de nou baixada fins a Vilamaniscle molt ràpida. Allà carreguem d’aigua les motxilles, ja buides, i continúeme camí fins a casa. A partir d’aquí puja i baixa continuats que em van destroçar les cames, i tot i que per mi el ritme ja era prou bó, en Jordi, pletòric se m’escapava a cada petita pujada del camí.

Al final, arribem a casa després de quatre hores i deu minuts, cinquanta quilòmetres a les cames i almenys uns vuit-cents metres de desnivell acumulats, una sortida molt exigent però que s’ha de fer, (no cal sortir de tant lluny però s’ha de fer per que et destroçarà les cames igualment).

Fins aviat, salut i cames.

4 comentaris:

  1. Robeu-li aquesta bici tant lleudera a en Jordi, o ens acabarà matant a tots, de pur esgotament, en alguna ruta.

    Santi.

    ResponElimina
  2. Felicitats, un pic menys d'empordar asolit

    ResponElimina
  3. perdoneu per empordarrrrrr

    ResponElimina
  4. Res d'assolit s'ha de fer tot sense baixar de la bici, jajaja

    ResponElimina