diumenge, 29 de novembre de 2009

A DONOSTIA, OBJECTIU ACONSEGUIT 29/11/2009

Aquest matí teníem previst aixecar-nos a les set, esmorzar i marxar caminant cap a Anoeta on ahir ja vam deixar el cotxe aparcat aprop per que segur que el necessitaríem, com ha estat. La primera "mala noticia" del dia, havia plogut durant la nit i feia vent. El terra estava moll i no sabíem si relliscaria molt.

D'entrada, com era d'esperar també, ens hem despertat més de mitja hora abans. Una dutxa, hem preparat la bossa i hem anat a esmorzar. Quan hem arribat ja hi havia un noi d'Andorra que també ho feia per anar també a còrrer la marató i un altre grup que ja ho havia fet i que ja marxava.

Hem sortit com teníem previst cap a les vuit ja que teníem uns vint minuts de camí. Hem arribat a l'estadi i hem deixat les bosses per anar a veure l'estadi i l'arribada dintre de l'estadi. L'ambient era espectacular, gent per tot arreu, molts familiars acompanyant i animant,... A l'arribada ja ho teníen tot preparat però a la sortida tot just ho estaven acabant de muntar. Hem fet poques fotos i amb preses per que no teníem massa temps i havíem de tornar al cotxe a deixar la roba d'abric i decidir si agafàvem xubasquero o no, guants o no gorro o no,... El temps estava insegur, a punt de ploure, amb vent i temperatura no massa alta i nosaltres teníem cinc minuts per decidir el que portaríem durant 42 quilòmetres i una mica més.

Al final només xubasquero, que ens protegiria de la pluja i ens abrigaria una mica del vent. I al final crec que hem decidit bé per que cinc minuts abans de començar i ja posats a la linea de sortida han començat a caure gotes. L'anècdota de la sortida ha estat que una noia ha sortit a un balcó força alt, "en pilota picá", algú l'ha vist i el "xou" ha estat de campionat. Ràpidament la noia ha entrat cap a dintre i ho ha tancat tot. Amb més de tres mil corredors i tot el públic que hi havia, què pensava? què no la veuríen?

La sortida ha estat puntual i amb una mica de pluja, molt poca. Molt ordenada i sense entrebancs com a les curses de molta gent que fem habitualment. Prèviament, els corredors ja s'havien posat ordenats segons les seves marques. Obviament nosaltres estàvem al final de tot, de cuatre hores a cuatre trenta que era el temps màxim que permetia l'organització.

A poc de començar la cursa, entre el primer i segon quilòmetre, la segona mala noticia del dia i aquesta d'entrada molt dolenta. He sentit un fort dolor al bessó de la cama dreta, el que s'havia trencat tot just feia 8 dies. Al principi he pogut continuar però el dolor a començar a ser més intens als pocs metres i al quilòmetre 2 ja li he dit a en Manolo que la cosa no pintava bé. Un cop comentat he decidit continuar fins que no pogués còrrer però que mentre pogués fer-ho i mantenir un ritme "decent" per mi, seguiria.

Moralment ha estat un cop molt dur però com que tot just començava i no tenia altra cosa a fer he seguit amb en Manolo a la velocitat màxima que em permetia la cama. Amb els quilòmetres, el mal anava pujant i les esperances baixant. El traçat és planer però qualsevol petit "desnivell" aumentava el dolor. Al quilòmetre quatre però ja tenia a la vista l'estavi per fer-hi la primera passada. Això m'ha animat, m'ha fet il·lusió passar-hi, per si no podia tornar a fer.. El quilòmetre i mig fins l'estadi estava ple de gent animant, us asseguro que fa posar la pell de gallina veure tanta gent animant-he, estan molt aporp teu i ho pots notar, és una sensació que no s'oblida fàcilment.

Amb aquestes sensacions hem sortit de l'estadi i el mal ha continuat pujant fins el quilòmetre vuit que ja s'ha quedat el dolor com a crònic i he intentat oblidar-me d'ells, tot i que ha estat impossible. Hem anat cap a la zona del boulevard, molt aprop del centre antic i de la platja de la Concha i allà el que hem vist, a més de moltíssima gent animant, families senceres dient als seus fills que animessin als corredors, ha estat el temporal que hi havia al mar, les onades eren impressionants, almenys pels que som del Mediterrani, i el vent força fort que d'anada pel passeig era en contra i a la tornada a favor.

Veient que el dolor hi era però que no anava a més i que els temps que sortien eren prou bons m'he animat una mica i ehm anat una estona xerrant amb en Manolo ja que vist el panorava faria que els trenta quilòmetres que faltàven fossin més amens.

No em cansaré de dir-ho, hem trobat gent animant durant els més de 42 quilòmetres, a més zones més i a altres menys però sempre hi havia algú per animar-te i molts d'ells s'han passat tota la cursa per que els hem vist cada vegada que hem passat.

Una altra cosa que vull destacar és l'organització, impecable. Tot en general però sobretot als avituallaments, cada pocs quilòmetres i quasi sempre de tot, aigua, aquarius, gel energètic,... i sempre molta gent disposada a facilitar-te al màxim que ho poguessis agafar còmodement.

A tot això i passada la Concha el recorregut anava a la zona més allunyada i amb menys públic al ser una zona més "industrial" però com ja he dit sempre hem trobat gent que animava. Aquesta era la zona que més problemes m'ha posat donat que sempre pujava, molt poc, però pujava i el dolor era més intens, per sort a la tornada podia relaxar una mica i el dolor tornava a la intensitat anterior. A aquesta zona ens hem creuat per primera vegada amb la "massa" de corredors, els primers els havíem vist a la Concha.

És impressionamt veure la quantitat de corredors que anaven al grup dels de tres i tres hores i quarts, eren tants que els sentíem arribar del sorroll que feien i la quantitat que eren. Estem quasi segurs que eren prop d'un miler de corredors amb marques al voltant de tres hores. El nivell de marques d'aquesta prova és impressionant, (hi ajuda molt que posin un límit de quatre hores i mitja, molta gent no s'apunta).

Tornant al centre hem vist que encara hi havia més gent que la primera vegada que havíem passat, ja feia estona que havia parat de ploure i la gent s'havia animat a sortir. A més hem tingut la "sort" que el cap de cursa ens ha avançat arribant al quilòmetre vint-i-ú i això ha fet que la gent animés més i us assegurem que al·lucines. Ja no us parlo de la passada que és veure còrrer un maratonià a aquestes velocitats a pocs quilòmetres de la meta.

Hem arribat a la mitja marató passades les dues hores i hem decidit que faríem una altra mitja marató, i hem començat. Estàvem ja aprop de l'estadi i tornàvem a trobar molt de públic que a mida que vèiem l'estadi aumentava. Fent la volta a l'estadi per fora ens ha avançat el segon classificat, per sort només ens han avançat dos corredors, total el primer ens ha tret uns vint quilòmetres i el sego uns divuit, res.

Hem fet una segona passada per l'estadi i al sortir, gent, gent i més gent..., el dolor continuava igual però anàvem ja cap a la part més dura i desconeguda per nosaltres, passar dels vint-i-set quilòmetres. No ho havíem fet fins avui.

Ara ja l'acumulació de quilòmetres es notava a les cames i ja no feia tanta gràcia parlar, hem tornat a deixar el passeig i hem anat a la zona més dura que aquesta segona volta ho ha estat més. Ja vèiem el final més aprop i ja havíem parlat de fer una cursa de deu quilòmetres, de vuit, de set,..., però la pujada m'ha deixat tocat i tot i que baixant he relaxat una mica, al tornar al planer ho he notat i el dolor ha pujat.

Un punt i apart i que en Manolo no s'ho agafi malament, coño Manolo, después de 34 quilómetros y más de tres horas y cuarto corriendo, tan poco has sudado o tanto has bebido que te tienes que parar a mear?

Tornant a la cursa, al quilòmetre 36 ha arribat el moment critic. He tingut clar que o parava una mica o el bessó reventava i a la merda els 36 quilòmetres fets. Li he dit a en Manolo i he decidit que caminaria i correria fins el final per acabar-la, que així ho veia possible i que ho intentaria. Li he dit que ell no parés i endavant. Així ho he fet, he parat, en Manolo ha seguit sol i jo he relaxat el bessó i caminat un s 20-25 segons per tornar a començár a còrrer. Així els quilòmetres 37, 38 i 39, aquí he hagut de parar dues vegades el mateix quilòmetre.

Ara ja estava a la zona del centre, em faltava passar-la i anar cap a l'estadi i acabada la primera marató, ara ja ho veia. Encara que fos caminant fins el final però res més lluny de la realitat. Arribat al centre, hi havia tanta gent, (tingueu en compte que feia una hora i tres quarts que els primers havien passat), i que animàven tant, que no he tingut collons de parar, així de clar, no he tingut collons. Bé he fet un intent però no m'han deixat, els ànims de la gent i un senyor que m'ha fotut crits per que parava quasi al quilòmetre 40 i per que si parava era pitjor per que podia agafar fred i seria pitjor. Al·lucinava però no m'he vist amb cor de tornar a parar.

He superat el quilòmetre 40 i als pocs metres, en un tros recte he vist a en Manolo. M'ha sorprès per que jo havia parat vàries vegades. He decidit fer un darrer esforç ajudat per la gent i just al quilòmetre 41 l'he atrapat al crit de: ¿dónde están tus cojones Manolo?, la gent s'ha cardat a riure i en Manolo ha dit: ¡Que cabrón! i hem tirat endavant.

Darrer quilòmetre i 195 metres impressionant al voltant de l'estadi ple de gent animant i per fi hem entrat a l'estadi. Ara ho dic jo, i el cabrón d'en Manolo es volia quedar i no feia un darrer esforç per gaudir a dintre de l'estadi. Al final l'he agafat del braç i hem trepitjat junt la linea de meta.
Una experiència inoblidable i aquesta segur que repetible, almenys jo. Tot i els patiments val molt la pena i m'alegro d'haver-ho intentat i haver tingut la sort de fer-la amb en Manolo i no sol.

Ens veiem aviat, salut i cames.

6 comentaris:

  1. Perdoneu la pallissa però volíem explicar-vos la nostra experiència.
    Gràcies a tots els que ens heu llegit i animat desde aquest blog, per telèfon, missatge,...

    ResponElimina
  2. Igual k tu, amb la meva prova a Girona, d la k no et creies re, sense un comprobant per escrit.

    Jo, tot això que has escrit, sense un paper oficial k ho autentifiqui, tompoc m'ho crec.

    Torneu-ho a fer i k et donin un paper. Si no, re!

    Santi.

    ResponElimina
  3. Felicitats !!! Quina és la proxima fita, aun està el vostre llistó.

    ResponElimina
  4. Felicitats,sabia que ho farieu,no teniu límit.

    ResponElimina
  5. Ja estem a casa i toca descansar uns dies i recuperar les lesions.
    Gràcies a tots pels ànims.
    Segur que hi hauran altres maratons i per que no, buscarem noves proves.
    Ens veiem aviat i novament gràcies.

    ResponElimina