XXXV MARATÓ DE BARCELONA (17/03/2013)

El Cames ja té un altre "maratonià" a les seves files, en Gerard. Com tots sabeu, diumenge va participar a Barcelona a la seva primera marató i a continuació us deixo les vivències i sensacions. Felicitats crack! A pel proper repte!!!

Dissabte a les 5 de la tarda vam agafar l'AVE que en 50 minuts ens va deixar al centre de Barcelona, a Sants, de forma ràpida, còmode i a bon preu. En sortir de Sants vam anar caminant fins a l'hotel que estava a uns 300 metres i només d'entrar a la recepció ja es respirava ambient runner.

Després d'instal·lar-nos vam anar a buscar el dorsal, el xip i la samarreta a la fira instal·lada a Montjuic, (cinc minuts caminant). Després de visitar els estants i disfrutar de l'ambient runner, vam anar a sopar per poder anar a dormir aviat, tot i que no vaig dormir en tota la nit, fent voltes al llit. La veritat és que estava força nerviós.

Ens vam llevar a les 6 i vam anar a esmorzar, el menjador a tope!! Sobre les 7:15 vam anar a la zona de la sortida, a les torres, on havíem quedat amb més gent de Figueres. A les 8:15 vam entrar al "calaix" i a les 8:45 van donar la sortida, tot i que nosaltres vam trigar 15 minuts més a passar per la sortida. La gentada i l'ambient, brutal!!!

Vaig començar amb molt de respecte i tranquil, anant amb el grup de Figueres 6/7 corredors, quasi tots novatos com jo, jejeje. 

Al quilòmetre 20 em vaig quedar un xic endarrerit amb un d'ells, no volia seguir el ritme dels altres. Del quilòmetre 20 al 27/28 s'em va fer una mica pesat i  no te nia bones sensacions però a partir del quilòmetre 28 em vaig anar refent i vaig començar a disfrutar molt i molt de la gent i l'ambient.

Una curiositat, pel meu nom a la samarreta, els francesos es pensaben que jo també ho era i m'animàven amb moltes ganes.

Al quilòmetre 35 vaig apretar un xic i vaig deixar enrrera el meu company. Estava eufòric, passar per l'Arc de Triomf, Plaça Catalunya, Portal de l'Àngel... amb gent pràcticament a sobre teu és una bogeria. Cap al quilòmetre 38/39 vaig atrapar a dos dels companys figuerencs i els vaig passar i per un moment pujant pel Paral·lel vaig pensar: "quina pena que s'acabi".

Després ja l'entrada a meta, això és una cosa que no es pot explicar, s'ha de viure, alguns ja sabeu de què us parlo.

Anava amb molt de respecte i curiosament em va passar tot el contrari del normal, vaig patir un xic a la primera meitat i vaig disfrutar com un nen petit la segona meitat. No va ser un  passeig però m'esperava patir molt més del que vaig patir. A partir del quilòmetre 30 es veien alguns runners ja tocats i caminant. En definitiva, una experiència molt macai molt, molt content.

Deixo pel final el que molts esteu esperant, saber quantes vegades em vaig parar a pixar, doncs van ser tres, jajaja.

Fins aviat, salut i cames.