MARATÓ DE BARCELONA (17/03/2015)

L’ANY QUE VE ME N’HI VAIG.

Així és com comença la meva petita història d’una prova que aquest 2015 he aconseguit fer i acabar i qui sap si l’any vinent hi tornaré.

Tot comença a mitjans de marc  del 2014 quan en Modest em comenta com li ha anat l’experiència de fer una marató, concretament la de Barcelona.

Amb antel.lació ja sabia mesos enrera que s’estava preparant i que alguna vegada m’havia comentat que m’hi apuntés, que era una experiència x probar, jo aquell 2014 no tenia temps per entrenar i no vaig poder.

Però com us dic quan em va explicar com li havia  anat jo pensant pensant vaig fer càlculs i demés i  vaig, idear-me un entrenament light per carretera fins que arribés el mes de desembre data en què començava el veritable entrenament de tres mesos i mig fins la data X.

I així va ser quan arribats el desembre i haver demanat el plàning d’entrenament a en Modest vaig començar, eren 5 dies setmanals, menjar equilibrat,cuidar-se… us haig de dir que és un procés feixuc i pesat.

Doncs bé jo amb els meus entrenament un matí a la feina en Modest em comenta que està provant l’entrenament però que no ho té clar i que no sap s’hi s’apuntarà i de fet entre que un el punxa per un lloc  i la seva familia per un altre i l’ajuda d’un e-mail estratègic que li vaig enviar, va decidir  apuntar-s’hi.

I vet aquí que ens anem acostant  a la data del 15  de març del 2015 entrenant entre setmana cadascú pal seu poble i quedant els caps de setmana per fer les tirades llargues,  alguns dies acompanyats pels nostres companys Josep, Marià o Gerard.

Arriba el gran dia, la meva aventura final comença: dissabte 14 cap a  dos de tres amb les maletes fetes de feia dos dies agafo amb la familia i encarem AP7 en direcció a BCN, arribant a dos de cinc a la capital, trobant ràpidament aparcament, enllestint els tràmits del check-in de l’hotel i em trobo en direcció  a l’expo de l’avda maria cristina x recollir el dorsal i fer una volta per la fira.

Tot seguit anem a sopar a un italià pasta per variar i de seguida a l’hotel a dormir d’hora que demà és el gran dia. Ens enviem wassaps amb en Modest x saber com estem d’ànims i saber si tot va bé!!

De dormir poc, a les 05:15 ja estic en peu, nervis, emoció, situación estranya, formigueix a la panxa, és …EL GRAN DIA!

Ja dutxats i esmorzats fibra i demés deures obligats per aquests esdeveniments, a tres de vuit quedem a la porta de l’hotel Plaza de la Plaça Espanya amb en Modest  dona fills cusins,..

Tot va sobre rodes en un tres i no res ja estem encaixonats a la zona de liles i a les 08:20 deixem les families perquè l’hora de sortida és a les 08:30.

Sensacions estranyes em passen pel cos, esgarrifances, emocionat, una gentada que no m’hagués imaginat mai, fan que els minuts passin lent, però els qui ens coneixeu, aviat trobem situacions còmiques que ens fan estar contents i riure.  Anem abançant fins a sota el rellotge de l’arc de sortida i ja ens hem col.locat al costat esquerra lloc on corrirem durant tot el recorregut, passats uns 17 minuts esclata l’emoció, paperets de color lila volen pels aires, l’espeaker que no para de xerrar, en els altaveus sento la Caballé i en Mercuri amb la seva, ja famosa, Barcelona dels jocs olímpics 1992, dónen el tret de sortida, la feina de tres mesois enrera està feta, tot està correcte i l’objectiu és acabar els 42 km i 195 metres de què consisteix la marató, una prova que per segon any consecutiu en Modest hi participa i un que s’estrena. Ens  dónem sort i engegem les màquines, saludem just després de la sortida les nostres families que ens esperen darrera la tanca, ells emprendran l’altra marató,  la de seguir per metro i a peu i poder veure’ns  passar per 4 o 5 llocs del recoregut,… l’ambient és formidable!!!!!

La veritat és que xerrant i anar mirant per tot arreu, els km van passant,  de fet no es corre cada dia pel mig d’una ciutat tan gran com Barcelona.

Passem el Camp Nou, enfilem la Diagonal, carrer Urgell, Paris,.. fins que trobem per primer cop a la familia que ja ens espera per saludar-nos.

Anem avançant a un promig de sis minuts amb tretze el km, passem Gran Via, Pg de Gràcia i arribem a la Sagrada familia on al Carrer València tornem a trobar la familia però aquest cop els amics de Terrades i Bcn que ens han vingut a donar suport un any més, la cosa va força bé, el ritme és còmode i tan en Modest con jo ens trobem bé, anem avançant fins enfilar el tran pesadot pujar i baixar la Meridiana on tornarem a trobar a la familia que ens dóna ànims i coincideix amb fer el km 21.

Anem fent ja passats la ½ marató i ja enfilem el km 25, la temperatura ha pujat una mica però s’hi està bé, fa sol i això ajuda.

Passats el km 25 el tran de Gran Via ens trobem poc caliu de la gent i em trobo una mica aixafat no físic sinò anímic però allà està el que mai falla, en  Modest que s’adona de la situación i  després de comentar-ho decideix augmentar el ritme i fer que el cervell pensi d’una altra manera cosa, per cert, eficient, en poc menys de 2 minuts em torno a trobar molt bé i amb piles recarregades.

Ens toca enfilar de nou un tran d’anada i tornada, la Diagonal on al final ens trobem la familia de nou, ànims que queda poc,ens diuen, ja hem assolit en km 30 i com diu en Modest ara hem d’anar restant. Ja veiem gent caminant, estirant,… el cansament es comença a notar entre els participants.

Estem en el tram de la platja, l’ambient de la gent es espectacular, la manera que t’animen fa que et sentis important i que tinguis ganes de seguir. A l’alçada del Port Olímpic, sentim olor a menjar a fregit de peix i demés i la tentació és gran però nosaltres a la nostra aventura. Estic fart de beure begudes energètiques durant tot el tram blaves, vermelles, grogues,.. decideixo quedar-me amb aigua fins al final.

Ja ens acostem a l’Arc de Triomf lloc emblemàtic per tothom que corre aquesta cursa, hem passat el 36 i la nostra victòria la sentim més aprop, a sota l’arc ens trobem les families de nou i en Modest fa que ens girem i passem corrent d’esquenes, ho fem però “crak”… a en Modest els abductors se li han pujat,… m’ho comenta i ..baixem ritme???- li dic-  no segueix que em paro a estirar i ara t’atrapo- em comenta ell,  vaig fent i al poc arriba una mica dolorit però bé.

Passem La Plaça Catalunya, Portal de l’Àngel, Via Laietana, passem el km 39 i veiem Colon, ens diem, va que això ja quasi ho tenim, ens queda la pujada del Paral.lel, uns 2 km 195 metres i ja estarà.

Aquí hi ha molta gent, corrent, caminant, trobem de tot però tothom content, estem acabant!!!!

Nosaltres a la nostra seguint el mateix ritme i controlant el abductors d’en Modest que no es tornin bojos ara que arribem, per part meva em trobo bé, cap molèstia física i d’ànims a tope!!!!

Ei, ja veiem els arcs de color vermells, no és l’aribada però si el lloc on girarem de nou cap a Avda Maria Cristina on ens quedaran els 195 metres.

Va que això no s’escapa ens diem tots dos al mateix temps, arribem a la zona d’encaixonats per les valles, el primer arc inflable vermell ja està a menys de 100 metres i de sobte,… la Júlia se m’acosta corrent per agarfar-me la mà i correr junts els 195 metres, això si que m’emociona també arriben l’Enric i la Laura i així tots 5 atravessem la linia d’arribada!!!!!!!

Moments que no es poden explicar perquè s’han de viure, realment tot el que envolta aquest dia, hores prèvies, durant i després de la cursa són emocions estranyes viscudes segurament per primera vegada.

Escrit per Albert Espinosa Gibert