XXVI MARXA DE NAVATA

Segona cursa de la temporada a Navata. El proper diumenge 4 d'octubre tenim la XXVI Marxa de Navata, amb sortida a les 8 del matí i una cursa amb quasi el 90% del recorregut per pista forestal i camins de terra.

En principi la marxa estava prevista amb un recorregut de 16'5 quilòmetres però sembla ser que l'han ampliat i tindrà un recorregut de 20'4 quilòmetres. Per tant l'exigència ha pujat.

La marxa no és competitiva i es pot fer a peu. El preu de l'inscripció és de tres euros i inclou botifarra al final del recorregut, i un record de la marxa però que s'entrega amb un any de retard, per tant, els que la fem aquest any per primer cop no el tindrem fins l'any vinent. Hi haurà servei de dutxes.

Si us animeu a venir poseu un comentari i així sabrem quants serem el diumenge.

Fins aviat i salut i cames.

CURSA DELS 8 POBLES A CAPMANY 28/09/2009

Primera cursa de la temporada i segur que serà de les més dures d'aquest any. Ja ho esperàvem però a l'hora de veritat encara ho va ser una mica més.

Vam arribar d'hora a Capmany i allà ja vam trobar a en Gerard i a un amic seu, en Juanjo. Ja estaven inscrits i nosaltres ho vam fer tot darrera. No feia gaire fred tot i ser poc més de dos quarts de nou.

Un cop inscrits vam anar als cotxes i ens vam canviar, la vam fer petar una mica i vam fer l'escalfament, una mica més de l'habitual per que el recorregut recomanava està ja escalfat per que començava ja pujant.

La sortida va ser puntual a les nou i no es van fer dues sortides com es deia a la web. Vam sortir junts tots, els que feien la llarga de vint quilòmetres i els que fèiem la curta, que al final van ser més de deu quilòmetres i mig.

La sortida pel mig del poble ja tenia pendent i deseguida ja estàvem corrent per camins, molt ben senyalitzats per tot el recorregut. A estones camins a estones pistes, corriols, passos per camps i algun que altre petit mur que s'havia de passar, feien el recorregut exigent. El perfil de la cursa ja ens avisava que els primers set quilòmetres eren sempre amb tendència a pujar.

Al principi en Manolo ja va començar a marxar a poc a poc. Jo em vaig quedar amb un ritme més còmode per que ja veia que seria exigent. En Gerard va començar amb en Juanjo però als pocs quilòmetres ja em va atrapar.

A partir d'aquí continus canvis de direcció, de camins a corriols, passos per boscos de pins on s'havia de passar d'un en un... I en Gerard anar tirant. Com que el seu ritme ja m'anava bé em vaig enganxar a ell una bona estona i quan vaig veure que faltava poc per la meitat de la cursa vaig passar al davant pujant una mica el ritme.

Va intentar seguir però es va anar quedant a poc a poc. Em sap greu per ell però havia de provar fins on arribava el meu ritme i saber si l'entrenament fet fins ara funcionava.

Vaig arribar a l'avituallament tot sol i allà vaig trobar un altre corredor una mica "petao" però que es va enganxar a mi però als pocs metres ja es va quedar enrrera. D'aquí al final, còrrer sol fins als dos darrers quilòmetres que vaig avançar a tres corredors.

A l'entrada del poble ràpida baixada fins a la meta on en Manolo ja esperava descansat. Els temps no són oficials per`que no tenim ni la distància exacta tot i que repeteixo que segur que va superar els deu quilòmetres i mig, quasi onze. En Manolo va fer 55'28", jo vaig fer 58'24" i en Gerard va estar sobre l'hora.

Després bocata de cansalada, beguda, fruita, fruits secs i "pastelitos", i de regal una ampolla de vi. Una bona prova per preparar la cursa del carrer nou de Girona.

Fins aviat, salut i cames.

II CURSA POPULAR A PEU A CAPMANY

Tornen a començar les curses i la primera que hem pensat fer és la II Cursa Popular a Peu a Capmany. És el proper diumenge 27 de setembre i la sortida a les 9 del matí, les inscripcions de 8 a 8:45 del matí i el preu és de 8,-€.

Hi ha dues opcions, una llarga de 20 quilòmetres aproximadament amb un desnivell acumulat de 315 metres i una altra opció de 10 quilòmetres aproximadament, en principi amb menys desnivell acumulat.

Hi haurà entrepans calents i beguda pels participants al finalitzar la marxa i sortejaran un pernil entre tots els participants, a veure si hi ha sort.

Si us animeu ens veurem allà el diumenge al matí.

Fins aviat, salut i cames.

EL CAMES AJUDEU-ME AL CANIGÓ 13/09/2009

Dos dies després de la Diada Nacional de Catalunya, el Cames Ajudeu-me va pujar en btt a la mítica, màgica, llegendària,…, digue-li com volgueu, muntanya del Canigó. Espectacular!!!!

Tot s’ha de dir però que com que vam pujar en bici no vam poder fer el cim ja que desde el refugi de Cortalets a 2150 metres la pista ja no és tan bona i al final s’hauria de carregar amb la bici. Queda pendent per l’any vinent fer la pujada en bici i el tram final a peu.

Per aquesta sortida vam ser convidats per en David, un company que ens va “enganyar” per fer aquesta sortida però que realment va ser espectacular i que recomanem. També ens van guiar la Sigrid, en Francesc i en Dani, que van ser uns guies i companys de luxe, a més de tenir molta paciència amb nosaltres donat que el seu ritme no tenia comparació amb el nostre. Agrair-vos la paciència i si ens deixeu l’any vinent, a la celebració de la vostra X pujada intentarem acompanyar-vos.

La jornada va començar molt d’hora, vam quedar a les 6 del matí i en David ens va passar a recollir per Vila-sacra. Ens vam apuntar en Manolo, en Jordi i jo. Aprop de la Jonquera havíem quedat amb la resta de companys per anar junts fins a els Masos, al peu del Canigó.

Hi vam arribar aproximadament a un quart de nou del matí i després d’estirar una mica les cames, baixar les bicis, triar l’aigua, menjar i roba que carregaríem, fer fotos,…, vam començar a pujar.

Els companys van ser generosos amb nosaltres i no vam fer la ruta llarga, segons comenten, la deixen per l’any vinent que estaran de celebració, i vam començar a pujar a una alçada de 700 metres.

Començar sempre és difícil però quan tens per davant un repte, poc més de 20 quilòmetres de pujada constant, quasi 1500 metres de desnivell i arribar a una alçada de 2150 metres, i mai cap de nosaltres tres havia pujat gaire més de 600 metres de desnivell ni per sobre dels 700 metres d’alçada amb la bici, és tot un repte i la cosa fa respecte.

Com no podia ser d’una altra manera es comença pujant. L’ambient era fresc però el desnivell fa que rápidamente comencem a suar i desapareix la sensación de frescor. El desnivell és fort i en un parell de quilòmetres ja hem superat els nou-cents metres d’alçada. Les cames encara estaven “fresques” però ja es veia que el dia seria llarg.

En cap moment trobem una mica de planer per recuperar i deixem que passin els quilòmetres impressionats pels pics que tenim al voltant.

Vam parar al cap d’una hora, més o menys, per descansar cinc minuts, menjar alguna cosa i recuperar. El lloc tenia un petit refugi i vàries taules per seure i menjar. Ja havíem superat més de quatre-cents metres de desnivell.

Tot seguit ja ens vam posar en marxa i en Francesc ja ens avisa que ara toca un tros més dur, que vist el que havíem vist fins ara, la cosa no pintava bé. Efectivament, només començar el camí comença a pujar i pujar i més desnivell, més,…

L’opció era clara, anar fent. En tot aquest tram el camí anava fent revolts de ferradura amb pendent que ho fan més dur però tens la ventatge que els companys no els tens lluny i els pots veure per sobre teu.

La pista, sempre ampla i en força bones condicions ajuda però el desnivell constant va acabant amb les forces.

Un cop superat aquest tros una mica més dur i després de més d’una hora i mitja de pujada, els primers “problemes", en Manolo, que pateix de l’esquena comença a tenir mal degut a l’estona que fa que pujem i que l’obliga sempre a tenir la mateixa postura, a més de l’esforç de la pujada.

Després d’afluixar el ritme i fer vàries parades per fer estiraments i relaxar l’esquena, la cosa pintava malamente. Encara faltàven uns sis quilòmetres quan vam decidir que ell pujaria fin son poguès i jo intentaria pujar fins a dalt i que si decidia baixar ja ens trobaríem a baix o pel camí.

Havíem superat un tros força dur però que realmente, com que tot el camí és força dur, no vam veure realmente com és de dur fins que no el veus desde un nivell més alt, impressionant.

Només cinc-cents metres després de deixar en Manolo sol em vaig trobar a un revolt a més de 1700 metres d’alçada els companys descansant i esperant-nos, (moment clau per en Manolo i que el va ajudar a arribar a dalt donat que només faltàven cinc quilòmetres i estàvem tots agrupats).

A aquest “mirador”, a més de descansar, comencem a veure realmente l’alçada que hem superat. Molt dels pics que hav´´iem vist desde el principi ja estàven tots per sota i alguns força per sota i ara ja si les vistes del Canigó són espectaculars. Per sort el temps ens acompanya i tot una mica de vent, el sol “apreta”.

Un cop recuperades les forces tornem al camí a fer el barrer tram d’aproximadame nt cinc quilòmetres, en teoria no tant durs però que al final, ni que sigui pel temps que fa que estàs a sobre de la bici ja és dur. La pista deixa de ser-ho i passa a camí amb moltes pedres i com no, pujada constant.

Deseguida fem dos grups, en David, en Francesc i en Dani per devant i la resta per darrera. Fem un quilòmetre junts però després les forces de cadascú trenquen el grup. Començo a anar endavant per fer els darrers quilòmetres a un bon nivell però sense poder arribar als de devant.

A falta de tres quilòmetres apareéis la boira que tanca el cel i l’ambient passa d’agradable a fred i quan més el notem és a un quilòmetre del refugi, en una esplanada amb diferents camins que hi arriben.

Allà em trobo els tres de devant que esperen per indicar-nos el camí. Esperem a tothom però com que triguen, els comento que tirin per que ells ja fa estona que hi són i agafaran fred aturats. Quan va arribar la Sigrid van continuar camí i jo després d’esperar una mica vaig decidir anar-los a buscar per no agafar fred, encara que hagi de tornar a pujar després. Per sort, els trobo a uns trescents-centres de l’esplanada.

En Manolo ja a peu però a molt bon ritme, i en Jordi, ja força “perjudicat” però sense rendir-se. Els vaig comentar que només quedava un quilòmetre i mig i no sé si els va animar o no però era el que faltava.

Un cop a l’esplanada i fins a cim, un camí ple de pedres i revolts amb molt de desnivell, per que t’emportis un bon record de la pujada. A 2150 metres d’alçada, per fi el refugi de Cortalets.

Allà la fred ja és important fins i tot amb guants i abrigats. Comentar la quantitat de gent que hi havia al refugi I a la zona, te nint en compte l’alçada del refugi. També destacable el fet que vam trobar una colla de francesos jugant a la petanca, i penses…, no hi ha lloc a tot França per jugar a la petanca i han d’anar a 2150 metres d’alçada per jugar? Entrenen en alçada? I si ho han de fer, ho han de fer al mig del camí per on passen cotxes i bicis?

Un cop tots a dalt, fotos de rigor i rápidament comencem la baixada per que cada vegada fa més fred. I la baixada fa que la sensación de fred sigui important. Tot i anar força abrigats la fred va entrant per tot arreu.

Comencem el descens i en David ja el perdem, en Dani el segueix i en Francesc es queda amb la Sigrid que ja havia començat a baixar. En Jordi comença a baixar i en Manolo i jo fem el primer tram junts. Després a baixar.

El descens és força ràpid i rápidamente en Jordi i jo ens separem d’en Manolo però una punxada d’en Jordi fa que ens haguem d’aturar a reparar la punxada.

En Manolo ens supera i continua baixada mentre reparem i quan comencem de nou a baixar en Jordi decideix d’agafar-so amb més calma i jo segueixo camí.

Sorprenent trobar-se a en Dani en un revolt, estirat i descansant.

Com ja he comentat el descens rapidíssim fins al punt de partida. No tens gaire temps però realmente baixant s’aprecia més el desnivell donat que les velocitats que agafem són important. Ajuda molt el fet que la pista és ampla i es pot traçar força bé i pedalar a forces trams tot i la velocitat.

Quan arribo a baix en David ja ha carregat la bici. Trenta-cinc minuts de baixada.

Poc a poc van arribant tots, cansats però satisfets per haver arribat fins al refugi. Comentem l’experiència i queden ganes de tornar a repetir en una propera ocasió.

El viatge de tornada a casa amb aturada per menjar a la Jonquera careix d’interès però amics, us recomano una mica de preparación per fer aquesta pujada la propera vegada, val molt la pena per que tot és impressionant.

Agrair una vegada més a en David, en Francesc, en Dani i la Sigrid haver pogut fer amb ells aquesta pujada i esperem repetir.

Fins aviat, salut i cames.

GARRIGUELLA - PUIG D'ESQUERS -- GARRIGUELLA 06/09/2009

A la segona ha anat la vençuda. Al segon intent hem aconseguit pujar, sense posar el peu a terra, al cim del Puig d'Esquers. La fita però té una mica de "trampa", hem eliminat tota la part planera, desde Vila-sacra fins a Garriguella, i hem començat més o menys a la mateixa alçada per fer tota la pujada sencera però hem eliminat els quilòmetres d'aproximació a la zona.

Hem sortit d'hora amb en Jordi i en Manolo per que en Jordi havia de tornar d'hora a casa per un compromís familiar, a dos quarts de vuit hem sortit cap a Garriguella i només de baixar les bicis hem hagut de canviar la càmara de la roda davantera d'en Jordi per que estava punxada, (segurament de la sortida del cap de setmana passat), i ell ja ha fet "l'escalfament " abans de pujar a la bici.

El camí fins a Vilamaniscle ha servit d'escalfament, sempre ja començant a pujar però sense cap problema. Travessar Vilamaniscle, com ja sabeu d'altres vegades, és un altre tema. No són més de cinc-cents metres però tota l'estona és amb força pendent cap amunt. A partir d'aquí, un cop hem entrat en calor, (al matí quan hem sortit feia fresqueta), continuar pujant, baixada curta però ràpida i començar a pujar el Puig 'Esquers fins a dalt de tot sense descans.

Hem començat molt bé, a bon ritme i dosificant una mica no fos cas que faltessin les forces. En Manolo, amb bici nova, encapçalant el grup i nosaltres comentant-li la pujada i el que es trobaria. Ha pogut comprovar que el principi del primer tram ja pujava i que el final encara ho feia més però sense cap problema.

Ens hem agrupat al final del primer tros per començar el segon. Tot pujada i anar fent fins a la barrera que hem passat i continuat pujant però a uns cent metres, un cop hem començat de nou a pujar, en Manolo s'ha anat quedant i al final "pajaron". Ha estat una llàstima però avui no era el dia i ha hagut de tornar. Les cames s'han quedat sense forces i no tiraven i s'ha estimat més tornar.

En Jordi havia continuat camí cap a dalt i jo havia esperat a en Manolo però finalment també he hagut de pujar so, i s'ha notat que no havíem fet els quilòmetres del planer per que la pujada s'ha fet molt més còmode i no amb els problemes de la primera vegada.

Després la tornada com sempre que abans hem pujat molt ràpida. En trenta minuts hem baixat i hem arribat a Garriguella sense problemes.

Fins aviat, salut i cames.

CANTALLOPS - CASTELL DE REQUESENS - L'AVIÓ - CANTALLOPS 30/08/2009

Un diumenge més, sembla que la bici encara no la pengem, hem fet una sortida, aquesta sortint de Cantallops. Una sortida que jo recordava més dura, de la darrera vegada que l'havia fet, però que a l'hora de la veritat s'ha fet molt bé i a bon ritme tot i les zones de forta pendent i pedres que hi ha al recorregut.

Hem quedat a dos quarts de vuit a Vila-sacra per sortir, en Manolo, en Jordi i jo, hem carregat les bicis i hem passat per Figueres a recollir a en Santi, que com no, ens ha fet esperar una mica, tot i que almenys, aquesta vegada no s'ha despenjat a darrera hora com feia habitualment.

Amb una mica de retard sobre el previst, vuit i vint, i teníem previst les vuit, hem començat a pedalar a Cantallops. En general, i si mirem el desnivell de la pujada al Castell de Requesens no trobaríem massa dificultat per que és del 4'35%, però la dificultat està en que aquest promig és això un promig i quasi tot el desnivell, uns 290 metres estan concentrats en els dos primers quilòmetres, 170 metres i al darrer quilòmetre, 72 metres. És a dir, 242 metres en 3 quilòmetres i 48 metres en la resta de 3 quilòmetres sis-cents cinquanta metres.

Començar ha estat el més difícil, feia fresca, aire i en fred, dos quilòmetres de pujada al 8% que ràpidament ens ha fet passar del fred a la calor. En Santi tenia una mica més de dificultat i volia bufandes i coses per abrigar-se, cosa habitual en ell. La resta agafant ritme per tot el que faltava.

Un cop passada la primera dificultat, relaxació i començar a gaudir de les vistes fins a l'arribada al trencant per pujar al Castell de Requesens i segona dificultat del dia, un tram d'un quilòmetre al 7'5% que en principi en Manolo deia que passava de pujar per que ja hi ha via pujat però que al final, com bon escalador que és, no s'ha pogut resistir i ha pujat amb la resta.

Un cop a dalt, unes fotos i ràpidament a la bici. La suada de la pujada amb la fresca i l'aire que bufava et deixava fred ràpidament i encara quedava un tros per pujar, primer fins a Requesens i després fins a l'avió.

Un cop recuperem el camí de pujada a Requesens després d'una curta baixada, de nou a pujar, sense tanta pendent però amb molts revolts dibuixant la forma d'una serp recargolada que tothom superava com podia..., bé tots per fora per reduir el desnivell però com no en Santi per dintre, suposem que anava "sobrat".

Només un comentari, al començament d'aquest tram hi havia una vaca que ha mirat força malament a en Manolo, sense més conseqüències.

Ràpidament arribem a Requesens on fem algunes fotos i per no agafar fred seguim camí cap al segon tram de la pujada, quasi quatre quilòmetres amb no massa pendent de promig però amb forces pedres i camí més complicat i estret que el que havíem fet fins llavors.

Al principi, molta roca i forats per s'havien d'evitar i tot seguit un tram de pedra força gran que complicava la pujada. Un cop superat pujada constant amb les millors vistes del matí. El matí molt clar facilitava veure forces quilòmetres de l'Empordà i tot el golf de Roses. Com que la pujada no era massa forta, en trams més còmedes, hem pogut gaudir força de la vista. De fet, l'opinió ha estat unànim en el sentit de que nomès per les vistes valia la pena pujar fins allà.

La proximitat de l'arribada a l'avió ha animat al grup al darrer tram de pujada tot i que quedava el millor del matí, un darrer tram d'uns dos-cents vint metres amb una pendent 20'1%, impressionant només de veure el desnivell quan hi estàs arribant. Superat sense problemes el darrer tros, hem deixat les bicis i hem fet la "visita turística" a l'avió.

La història d'aquest avió, de fet és tracta d'un hidroavió, és de l'any 1986, concretament del 19 de juliol. Per aquelles dates, hi va haver un incendi que va durar 5 dies que va cremar més de setze mil hectàrees de l'Albera. Va afectar a més de 21 municipis. Aquest hidroavió, amb quatre bombers francesos, participava a les tasques d'extinció de l'incendi quan en un dels vols es va estavellar contra la muntanya. Hi van morir els quatre bombers. A una roca del lloc de l'accidenthi ha una placa que ho recorda.

Després baixada a Cantallops, una hora i tres quarts de pujada i mitja hora de baixada, i una altra gran ruta feta. La temporada s'acaba però encara queden rutes per fer, almenys la volta al Pantà, qui s'apunta?

Fins aviat, salut i cames.

RIVALITAT FAMILIAR 24/08/2009

La setmana passada quan en Jordi em va dir si volia anar a fer una sortida en bici amb ell i amb el seu germà ràpidament vaig dir que si, amb la condició que fos dilluns. Dit i fet, truca al seu germà i confirma que dilluns farem una sortida. Fins aquí tot normal, ara us poso en antecedents.

Existeix una "rivalitat familiar" entre en Jordi i en Quim que no bé de molt lluny però que pel que sembla s'havia endurit darrerament i hi havai comptes que saldar.

Tot bé per l'eterna discussió entre la bici tradicional i l'spinning. En Quim en practica habitualment i sembla ser que en Jordi rebia per tots costats per part d'en Quim. En Jordi havia anat a fer una classe amb el seu germà i va anar prou bé però quedava l'altra part, que en Quim fés una sortida de les que fem.

En Jordi ho va preparar a consciència, ell mateix i la ruta. Sortida a les quatre de la tarda, amb sol i una mica de vent. Anem a la zona de Vilanova però abans anem al riu i li fa fer un parell de petites rampes per començar a desgastar-lo. Passem Vilanova i anem a buscar les dues o tres pujades curtes però fortes de la zona.

La primera, la del darrera de la deixalleria, s'arriba per un camí planer i de cop petit gir a l'esquerra i pujada forta. En Quim amb prou feines s'ho espera i quasi no té temps ni de canviar de plat, li costa arrancar però pujada sense problema. Ràpida baixada i anem a buscar la segona quasi sense descansar, aquesta ja es veu i en Quim no pateix tant tot i que té problemes amb l'aigua.

En Jordi a la seva, continua apretant el ritme per desgastar al seu germà, en Quim però es regula el que pot però és el primer dia i no sap que el seu germà li deixa el millor pel final.

Travessem la N-260 i anem direcció pel Mas Hortus on hi ha un perill d'sprints entre germans que provoca com no en Jordi per anar deixant sense forces al seu germà, l'objectiu, que posi el peu a terra.

Arribem sense problema al Mas Hortus i el fem al revés del que fem habitualment, baixem direcció Garriguella i entre vinyes anem reculant per anar a trobar el camí que habitualment fem de baixada i que el pendent és molt fort. En Quim ja va força desgastat i supera les dues primeres pujades força bé però arriba el moment clau que no em vull perdre, ni en Jordi tampoc. L'espera just abans de girar a la dreta i un cop gira i veu la impressionant pujada que l'espera en Quim posa el peu a terra i en Jordi és la persona més feliç del món.

La veritat que si vas just de forces, girar a la dreta i veue aquell pendent et menja les poques forces que puguis tenir, els que hi heu passat ho sabeu...

A partir d'aquí i un cop posat el peu a terra tornada cap a casa un cop fets quasi trenta-un quilòmetres. En Jordi ha aconseguit el que volia i em sap greu pels que practiquen spinning però crec que està sobrevalorat. Està bé per fer manteniment però poca cosa més, una sortida en bici és una sortida, per moltes hores d'spinning que facis.

Aquí us deixo amb aquesta història de rivalitat familiar si vosaltres també en teniu, m'ho feu arribar i ho posem, farem el blog més complert. Gràcies i ànims Quim que la propera serà més dura.

Fins aviat, salut i cames.